Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017

contaminacions

No gaire anys enrere la contaminació era només contaminació ambiental. No es parlava, per exemple, de la contaminació acústica o de la lumínica. Aquests termes s’han popularitzat a mesura que hi ha hagut consciència d’aquesta realitat. I a la vegada el nom ha fet que ens adonéssim de la seva existència (“el nom fa la cosa”, diuen).

Doncs potser ja va sent hora de fer circular la nomenclatura d’altres tipus de contaminació per tal de conscienciar-nos tots plegats de la seva existència i per començar a posar-hi remei. A veure si d’aquí deu o quinze anys n’estem tan sensibilitzats com ara ho estem de la contaminació ambiental.

Per exemple, la contaminació olfactiva, que pot produir una persona (menjant o mastegant productes aromatitzats) o una botiga o empresa (imposant les seves olors al veïnatge). Per exemple, la contaminació visual i estètica (manifestada en aparadors, rètols de botigues, edificis...). Per exemple, la contaminació tèrmica (que provoquen extractors o sortides d’aire calent, o locals amb temperatures massa altes). Per exemple, la contaminació musical (la funesta mania d’imposar música a restaurants, bars, sales d’espera, transports). Per exemple...

I, naturalment, la contaminació ideològica; però aquest ja és un altre tema.

08 - 02 - 2008