No cal
divinitzar ningú, per això és inquietant la quasi beatificació de Francesc
Pujols. Sembla que per ser modern i català ara calgui ser un adepte de Pujols,
del seu pensament i dels seus textos.
No dubto
de la vàlua, el paper, la influència i el compromís de Pujols, ni de la salut
que ens donaren la seva actitud i la seva obra. Però hauríem de girar els ulls
i mirar, per exemple, cap a Joan Crexells.
Nascut el
1896, quinze anys més jove que Pujols, és un exponent de la generació destinada
a la reconstrucció del país i que patí els grans desastres del segle XX; la
generació d’intel·lectuals de sòlida formació europea que, superant el
noucentisme, modernitzà i homologà la cultura i el pensament del país, conscient
del seu paper en la història (Xirau, Riba, Nin, Estelrich o els Soldevila).
La seva
mort, als trenta anys, deixà només començada una obra sòlida, fecunda, erudita,
sistemàtica, intel·ligent, nova i diversa sobre filosofia, literatura,
política, economia o art, al nivell dels grans pensadors europeus.
Si volem
construir un país de debò potser necessitem l’heterodòxia i els rampells d’un Pujols,
però sobretot ens cal la profunditat i la densitat d’un Crexells. I hauríem de
procurar per generar molts més crexells que pujols.
Publicat el 5 - 10 - 2012
