Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intel·lectual. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intel·lectual. Mostrar tots els missatges

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Pujols vs. Crexells


No cal divinitzar ningú, per això és inquietant la quasi beatificació de Francesc Pujols. Sembla que per ser modern i català ara calgui ser un adepte de Pujols, del seu pensament i dels seus textos.

No dubto de la vàlua, el paper, la influència i el compromís de Pujols, ni de la salut que ens donaren la seva actitud i la seva obra. Però hauríem de girar els ulls i mirar, per exemple, cap a Joan Crexells.

Nascut el 1896, quinze anys més jove que Pujols, és un exponent de la generació destinada a la reconstrucció del país i que patí els grans desastres del segle XX; la generació d’intel·lectuals de sòlida formació europea que, superant el noucentisme, modernitzà i homologà la cultura i el pensament del país, conscient del seu paper en la història (Xirau, Riba, Nin, Estelrich o els Soldevila).

La seva mort, als trenta anys, deixà només començada una obra sòlida, fecunda, erudita, sistemàtica, intel·ligent, nova i diversa sobre filosofia, literatura, política, economia o art, al nivell dels grans pensadors europeus.

Si volem construir un país de debò potser necessitem l’heterodòxia i els rampells d’un Pujols, però sobretot ens cal la profunditat i la densitat d’un Crexells. I hauríem de procurar per generar molts més crexells que pujols.



Publicat el 5 - 10 - 2012

divendres, 21 de setembre del 2012

ON ANEM? (3)


No pensava rebre tants comentaris positius i còmplices de la frase amb què acabava la columna anterior: “Potser aviat pensar serà allò que en diuen cultura d’elit”.

Conversant sobre això han aparegut unes idees de Victor Klemperer sobre la tasca dels intel·lectuals: superar l’abisme que separa el poble i la intel·ligència; actuar contra una de les frases més perverses de Goebbels: “Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics”; actuar-hi amb l’exigència de “hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals”.

Per Klemperer, l’intel·lectual “no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a ‘davallar fins al poble’ [...] Sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.”

Però no només ja gairebé no ens queden figures amb aquest perfil independent i compromès, sinó que la societat no les vol sentir.

Assenyadament diu Emilio Lledó: “una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos −ja convenientment educats− exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.”



publicat el 7 de setembre de 2012