casual o causal?

No fa gaires dies es van donar els premis Enderrock, uns dels més importants de música popular. L’acte va coincidir amb l’eufòria d’un nou disc dels Manel i amb el final de la gira –i l’experiència– “Ovidi³”, que ha dut les cançons i les idees d’Ovidi Montllor a tots els Països Catalans. La coincidència convida a reflexionar.

En uns moments d’evident transcendència, en uns temps que demanen un especial compromís social, polític i ètic, sembla que la societat es giri d’esquena a aquelles mostres artístiques que han pres un compromís amb la realitat, amb la comunitat. (I ara parlem només de música.)

El que es promociona des de tot arreu (i, en conseqüència, el que la majoria demana i aplaudeix) són propostes estèticament adotzenades –i antiquades− i èticament −ideològicament− innòcues, neutres. I bé sabem que en aquests àmbits la neutralitat no existeix.

Ves per on: allò que podria despertar, sacsejar i conscienciar una societat− i ajudar-la− és un dels elements que l’adorm i l’adotzena (èticament i estèticament), que l’entrebanca.

No es tracta de negar el pa i la sal a les músiques o cançons que no són explícitament compromeses, però al menys cal pensar de quina mena de poble aquest fenomen és reflex, i mirar si és casualitat o causalitat.

publicat el 25 de març de 2016

Només els agraden morts

 No s’han apagat encara les veus de lloança a Ovidi Montllor en l’aniversari de la seva mort, però aviat s’apagaran. S’apagaran les que s’han alçat aquestes setmanes de commemoracions i quedaran les poques, i modestes, que durant vint anys no han parat de reivindicar una figura, una obra i una actitud tan excepcionals i necessàries com les seves.

Després del gran foc d’encenalls, res més. Desert i cendra, oblit. Com sempre.

Una cosa: Que molts dels qui ara gairebé el santifiquen són els mateixos que li van negar el pa i la sal mentre era viu i treballava i volia treballar. Si no va poder gravar el seu darrer disc, si ningú no el contractava, si vivia gairebé en l’ostracisme era perquè institucions, mitjans, estructures i sobretot persones, persones amb nom i cognoms, l’ignoraven sistemàticament perquè “això ja no es porta” o perquè els era incòmode. I ara hem de sentir: “Que bo que era l’Ovidi, quina llàstima!”

Una altra cosa: Hem d’esperar que es morin en Quico Pi de la Serra o en Rafael Subirachs, per exemple, perquè se’n faci cas, es posin al lloc que es mereixen i puguin fer i exhibir la seva feina amb normalitat?

Doncs sembla que sí. I, mentrestant, no cal ni que mengin, que ja els afalagarem quan s’hagin mort de pena, o de gana.

publicat el 17 de març de 2015