TALLAR AMARRES

No hi ha dubte que més tard o més d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o “amb estructura d’estat pròpia”).

Ara bé, els dubtes comencen en plantejar el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició assumida; marcs de definició d’un poble.

La colonització castellana ens ha dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa): la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.

No es tracta de construir-se un clos aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí condicionants).

Han fet que ens construíssim un món de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.

publicat el 21 de setembre de 2012

ON ANEM?

No era cap exageració l’afirmació en forma de pregunta que tancava l’anterior columna d’aquesta secció.

Després de parlar de la desvirtuació de les biblioteques i dels canvis que han sofert en la seva funció, les preguntes eren: “Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?”.

Naturalment, el tema no són les biblioteques; només en són una part, un exemple o un símptoma. La realitat és que avancem amb passes de gegant cap a una societat doblement desculturitzada. A la desculturització general que pateix el món, gens gratuïta ni casual ni mancada d’intenció, hi hem d’afegir la desculturització general de la societat catalana envers tots els aspectes de la cultura que la defineix i la sustenta.

Certament, la derrota del 1939 va suposar un cop fulminador, però els retrocés en les darreres dècades sembla ser molt pitjor. Aquella Catalunya que forjà Prat de la Riba i que començava a ser una realitat, cada dia s’allunya més.

I en dir “cultura”, no ens referim (només) al coneixement o al saber, sinó a qüestions més essencials: Una manera de pensar, de viure, de veure, una curiositat i gust pel saber i la reflexió, una educació, un estat d’esperit, una disposició a créixer individualment i fer créixer la societat...

On és tot això?

publicat el 10 de juliol de 2012

més de derives

No estan aïllades del concepte de deriva de què parlava algunes de les reaccions davant de la constitució de la Conselleria de Cultura.

Fa algunes legislatures que la sensació és que als partits no els ha interessat aquesta conselleria; que per un motiu o altre (fàcils de deduir) no hi han cregut.

També és ben cert que a la majoria d’agents culturals no els enllamineix un càrrec polític, més aviat els fa nosa; coneixen quin és el seu paper, i la seva llibertat.

Els escarafalls del PSC davant la incorporació de militants seus a la Conselleria no poden fer oblidar una pregunta: Per què aquest partit no va configurar una conselleria semblant si tenia els homes?

(I ja és ben curiós que una coalició de dretes es mostri més oberta d’horitzons que un partit d’esquerres, que en més d’una ocasió ha posat els interessos del partit per davant dels de la cultura.)

Però segurament la qüestió en què cal pensar és per què en tots aquests anys de Generalitat no s’ha aconseguit establir una política continuada clara i eficaç de defensa, estímul i promoció de la cultura catalana, que és un dels actius més forts que té el país; per què tants partits al govern no hi han apostat a fons.

Una explicació? Creure en la cultura o no; voler construir un país o no.

28 - 01 - 2011