casual o causal?

No fa gaires dies es van donar els premis Enderrock, uns dels més importants de música popular. L’acte va coincidir amb l’eufòria d’un nou disc dels Manel i amb el final de la gira –i l’experiència– “Ovidi³”, que ha dut les cançons i les idees d’Ovidi Montllor a tots els Països Catalans. La coincidència convida a reflexionar.

En uns moments d’evident transcendència, en uns temps que demanen un especial compromís social, polític i ètic, sembla que la societat es giri d’esquena a aquelles mostres artístiques que han pres un compromís amb la realitat, amb la comunitat. (I ara parlem només de música.)

El que es promociona des de tot arreu (i, en conseqüència, el que la majoria demana i aplaudeix) són propostes estèticament adotzenades –i antiquades− i èticament −ideològicament− innòcues, neutres. I bé sabem que en aquests àmbits la neutralitat no existeix.

Ves per on: allò que podria despertar, sacsejar i conscienciar una societat− i ajudar-la− és un dels elements que l’adorm i l’adotzena (èticament i estèticament), que l’entrebanca.

No es tracta de negar el pa i la sal a les músiques o cançons que no són explícitament compromeses, però al menys cal pensar de quina mena de poble aquest fenomen és reflex, i mirar si és casualitat o causalitat.

publicat el 25 de març de 2016

manels de les arts

No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,

com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

26 - 08 - 2011