Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

casual o causal?

No fa gaires dies es van donar els premis Enderrock, uns dels més importants de música popular. L’acte va coincidir amb l’eufòria d’un nou disc dels Manel i amb el final de la gira –i l’experiència– “Ovidi³”, que ha dut les cançons i les idees d’Ovidi Montllor a tots els Països Catalans. La coincidència convida a reflexionar.

En uns moments d’evident transcendència, en uns temps que demanen un especial compromís social, polític i ètic, sembla que la societat es giri d’esquena a aquelles mostres artístiques que han pres un compromís amb la realitat, amb la comunitat. (I ara parlem només de música.)

El que es promociona des de tot arreu (i, en conseqüència, el que la majoria demana i aplaudeix) són propostes estèticament adotzenades –i antiquades− i èticament −ideològicament− innòcues, neutres. I bé sabem que en aquests àmbits la neutralitat no existeix.

Ves per on: allò que podria despertar, sacsejar i conscienciar una societat− i ajudar-la− és un dels elements que l’adorm i l’adotzena (èticament i estèticament), que l’entrebanca.

No es tracta de negar el pa i la sal a les músiques o cançons que no són explícitament compromeses, però al menys cal pensar de quina mena de poble aquest fenomen és reflex, i mirar si és casualitat o causalitat.

publicat el 25 de març de 2016

honorar-los

No falten gaires dies perquè a l’Ateneu de Vic se celebri un homenatge a Feliu Formosa, poeta, home de teatre, traductor, intel·lectual compromès amb el seu poble, la seva gent, la seva cultura i, en definitiva, compromès amb la cultura, amb la humanitat; un dels homes en actiu més importants de les nostres lletres.

Que l’Ateneu s’hagi proposat d’homenatjar de manera periòdica els nostres més rellevants poetes, diu molt al seu favor.

Una imatge massa comuna del poeta el presenta com a un ésser aïllat en un món de flors i violes o de tempestes i tenebres. I no és ben bé això (amb excepcions, és clar). També és un tòpic, i aquest és més cert, allò que el poeta és la veu i la consciència del poble; però, precisament perquè és un tòpic, potser no ens hem parat a pensar-hi prou, no s’ha pres consciència real del que això significa més enllà de convertir textos en referents o himnes.

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, va dir Virgili. I aquesta sentència ha estat repetida i ratificada fins avui mateix. “El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat”: Maria-Mercè Marçal. 

Davant d’això, potser sí que hem de començar a mirar com tractem els poetes i la poesia i a pensar sobre quina mena de poble som o volem ser.

 publicat el 6 - 11 - 2015