No és
fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i
judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.
Observar
un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser
una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i
tristos de la història.
Però no
cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els
productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu,
cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a
actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i
crítics que es creuen independents.
Adorno
deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat;
que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.
Però qui
s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast
tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del
tot?
La
supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar
de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure
que són els “nostres gustos personals triats amb independència”.
Publicat l'11 de gener de 2013
