de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018

Esfosa i els símptomes

No sembla que hagin de passar els temps aquests en què “parlar d’arbres és un crim”, com deia Brecht. Però, precisament perquè sempre tornen, cal parlar. Cal parlar −i per què no d’arbres?− quan la paraula porta llum −o veritat− a aquests temps, quan la paraula va més enllà d’ella mateixa. Cal parlar, i cal fer música, i cal ballar, i pintar... Cal crear bellesa, perquè la bellesa, quan ho és i és certa, també subverteix els ordres d’aquest món que sembla que no ens deixi parlar d’arbres.

No fa gaires anys era comú que artistes i creadors es posessin al costat de les causes que els semblaven justes i que, de maneres diferents, treballessin per a elles amb el seu art.

D’un temps ençà semblava haver crescut un distanciament entre bona part dels moviments artístics i els socials. Afortunadament, aquestes darreres setmanes ens han mostrat el contrari: poetes, músics i artistes han acompanyat l’acampada d’Esfosa, han dit on eren i amb qui. Parlant d’arbres o d’idees.

Ara bé, també s’observa un altre símptoma: Fa uns dissabtes, al mercat de Vic, mentre la parada que demana solidaritat per Esfosa és pràcticament buida, la gent s’acumulava a la que demanava suport a mantenir l’estructura actual de l’Associació Sant Tomàs. Símptoma de què?

publicat l'1 de juliol de 2016