manels de les arts

No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,

com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

26 - 08 - 2011

J. M. M. Q.

No serà un èxit de vendes, segur. Ni tampoc de lectors. I això és símptoma d’un dels mals de la nostra cultura. Perquè el llibre que acaba de publicar el compositor Josep M. Mestres Quadreny (Manresa, 1929) és un dels assajos més interessants que aquí s’han publicat en molts anys.

La música i la ciència en progrés (Arola ed.) aplega els dos grans interessos i dedicacions del seu autor: la música i la ciència, i n’estableix i n’explica els principals moments de canvi, les principals innovacions que han marcat el seu transcórrer en la cultura occidental des de Grècia fins ara. A través d’aquest recorregut en paral·lel dóna una clara i original visió de l’evolució del pensament, les arts i la societat de manera conjunta i transversal. En la darrera part del llibre comenta algunes de les seves obres i els mètodes de composició, tots ells a partir de conceptes i fórmules científiques i aleatòries.

Mestres Quadreny és una figura clau en la música i la cultura de la nostra contemporaneïtat, al costat de Brossa, Tàpies o Miró; però tant ell com la seva obra són lluny del coneixement i el reconeixement del públic. El nostre sistema cultural és així d’agraït, generós, just i conseqüent. I així evoluciona de la manera com evoluciona: a la deriva.

31 - 12 - 2010

cançoners matussers

No podia imaginar que tants cantants i grups catalans dels més populars i premiats tinguessin tan poca sensibilitat literària, musical, rítmica, estilística i lingüística.

Deixem a part que molts d’ells estan ancorats en conceptes musicals de fa dècades. És més preocupant la manca de sentit de la versificació, l’accentuació, el ritme; de les regles mínimes d’acordar text i música en una cançó.

Els cantautors dels seixanta, amateurs i sense tradició pròpia, eren impecables en aquests aspectes. Als d’ara, en canvi, tot els grinyola arreu i per motius ben diferents. No saben fer cançons.

Hi ha qui supleix les mancances amb qualitats interpretatives que salven la situació i fins i tot fan del defecte virtut, però la majoria, inconscient del desgavell, fa com si res, perpetrant unes interpretacions que fereixen qualsevol orella sensible. I el més greu és que ni ells ni els seguidors no se n’adonen. S’han perdut totes les sensibilitats en aquest terreny.

No n’hi ha prou, per exemple, a cantar la independència. Si les cançons no funcionen, un flac favor es fa al país i a la cultura.

El 1959 es va engegar la Cançó amb l’article de Lluís Serrahima “Ens calen cançons d’ara”. Avui caldria escriure’n un altre titulat “Ens calen cançons ben fetes”.

09 - 04 - 2010