ON ANEM? (3)

No pensava rebre tants comentaris positius i còmplices de la frase amb què acabava la columna anterior: “Potser aviat pensar serà allò que en diuen cultura d’elit”.

Conversant sobre això han aparegut unes idees de Victor Klemperer sobre la tasca dels intel·lectuals: superar l’abisme que separa el poble i la intel·ligència; actuar contra una de les frases més perverses de Goebbels: “Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics”; actuar-hi amb l’exigència de “hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals”.

Per Klemperer, l’intel·lectual “no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a ‘davallar fins al poble’ [...] Sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.”

Però no només ja gairebé no ens queden figures amb aquest perfil independent i compromès, sinó que la societat no les vol sentir.

Assenyadament diu Emilio Lledó: “una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos −ja convenientment educats− exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.”

publicat el 7 de setembre de 2012

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012

portes i camins

No hi ha manera de trobar les notes que vaig prendre per aquest articlet, i el temps s’acaba. Així que ho provaré sense.

A partir d’unes quantes experiències molt recents he pogut viure l’entrada apassionada de diferents persones en algunes formes artístiques o en l’obra d’alguns autors que es consideren paradigmes de la modernitat i, per aquest motiu, poc divulgades o titllades d’especials o elitistes.

No hi ha com rebre una obra, qualsevol obra d’art (música, arts visuals, cinema, literatura...), sense judicis previs, amb els sentits oberts i el cervell obert. I es dóna sovint que un espectador sintonitza del tot amb una obra que potser molts, plens de prejudicis, dirien que “no fa per a ell”. I s’esdevé que la persona se sent còmplice d’aquell autor, d’aquell corrent, d’aquella obra, i se sent créixer, i això l’ajuda a entendre’s i a veure el món, i se sent més feliç, i més lliure; que per això és l’art.

Però, ¿què és el que ha d’empènyer la persona a desoir els corrents imperants i gosar entrar en mons que desconeix? Trobarà estímuls i orientació per fer aquest pas? Qui li mostrarà el camí? Qui li farà llum?

Aquests dies parlem molt de l’accés a la cultura, i tothom vol fer grans portes; però potser oblidem els camins per arribar-hi.

25 - 05 - 2007