salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

de les raons de fons

No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.

M’abstindré de fer judicis estètics, només recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...

Només voldria convidar a la reflexió sobre l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va publicar el 1988 L’invent de la tradició, d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer la sardana, 2006).

Serien il·luminadors i necessaris uns estudis semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el segle XIX.

22 - 06 - 2007