salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

història i present

No hi ha dia que des d’un lloc o altre no vegi el campanar de la Pietat embolicat amb una bastida de construcció. I que no em demani sobre la conveniència de la reconstrucció de la cúpula cònica, desmuntada durant les guerres carlines per tenir una atalaia de vigilància i defensa.

L’argument que es dóna és de “recuperar una imatge històrica de la ciutat”. Cert, és “una” imatge la que es vol recuperar; una imatge històrica concreta: la que hi havia a principis del XIX. Una imatge que és tan històrica com ho era la que fins ara podíem veure cada dia.

Una ciutat és el suport on s’escriu la seva història i la de la seva gent. És un cos viu que es conforma i es modela amb el temps segons les seves vivències. Les raons per què aquest campanar va acabar sense punta i amb terrassa, i per què el rellotge no té maquinària, són raons històriques que ens parlen de com eren, com pensaven i com actuaven els nostres avantpassats.

Ara ens hauríem de demanar què diran i què pensaran dels habitants del 2008 aquells que d’aquí uns quants anys interpretin aquesta reconstrucció-restauració que esborra bona part de la memòria històrica i sembla voler fer un gran parèntesi d’oblit per tornar a unes èpoques d’esplendor i d’ostentació de les classes dirigents.

11 - 07 - 2008