Vikea (IV)

No voldria allargar massa les columnes dedicades a la conversió de Vic en una ciutat anodina, vulgar i sense encant ni personalitat, però esmentaré, com a mínim, dues qüestions.
 

Una és la imminent remodelació de les Rambles. Qui hagi vist els projectes, a part de si responen o no a la voluntat i necessitat dels veïns consultats, haurà vist que tenen la mateixa tristor i poca sensibilitat que el Passeig i la Rambla del Carme, unes actuacions sense sentit ni valor, grises i banals, que fan enyorar l’antic Passeig, que al menys tenia gràcia i personalitat i resolia bé el problema dels desnivells (igual com s’enyora el Parc Balmes original, que ara seria una joieta de la ciutat).

L’altra actuació suïcida és la prohibició d’estendre la roba als balcons. Com si a Vic sempre hi fes sol o tothom tingués assecadora o terrat. Com si fos més important una dubtosa estètica del “net i endreçat” que no les necessitats dels vigatans. A més, els més afectats en són les classes més humils, i això potser és important. Es prefereix lluir façanes mortes de museu o de Poble Espanyol que no pas tenir cases i carrers plens de vida. Això sí: en els viatges tothom fa fotos boniques de roba estesa als carrers d’altres ciutats.

I el mobiliari urbà? Un altre dia.

publicat el 16 de gener

salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014