No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un
edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les
teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.
Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum,
temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar
atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament
restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.
S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un
edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les
instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que
s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i
la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada
vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència,
i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa
com l’altra.
Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements
urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls
exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.
publicat el 21 - 02 - 2014
