Per què no ho veuen?

No veure allò que és tan clar, no adonar-se d’allò que és evident, pot ser degut a causes diferents.

Aquesta ceguesa la pot generar la ignorància –volguda o induïda–, per voler escoltar només un tipus de veus i d’arguments, pel soroll dels mitjans, per la poca voluntat de pensar i comprendre per un mateix, per seguir a cegues unes doctrines i uns dictats considerats intocables i per sobre de tot (i per sobre de la raó i de qualsevol valor).

També pot ser generada per l’odi, una de les causes més profundes de ceguesa intel·lectual i moral. L’odi, que no deixar veure res, que demonitza el seu objecte i li pren tots els atributs deixant-li només la marca d’execrable i destinat a desaparèixer. L’odi, que fins i tot fa veure i tractar els altres com a no humans.

També la por genera ceguesa. La por a haver de canviar d’idees o d’actitud, la por a enfrontar-se amb la veritat, por a l’altre, por a saber. Por a la llibertat, també.

I més causes. per exemple, no voler (o no poder) veure que no es vol (o no es pot) veure.

Per què no es veu –o no es vol, o no es pot, veure– allò tan evident? Ens ho demanem en veure actituds i proclames, en tots els àmbits, contra tot allò que clarament suposa llibertat, justícia, defensa dels drets o sentit comú.

publicat el 22 de febrer de 2019

cínics i tramposos

No he parlat gens en públic, i molt poc en privat, sobre el tema que ha posat Vic a la boca de tothom. I no ho he fet perquè en realitat és molt difícil de fer-se’n una opinió simple i d’explicar-la. Si s’ha llegit una mica (textos teòrics i estudis sobre les realitats particulars), si s’han viscut de prop les polítiques nacionals i municipals, si s’hi ha reflexionat, és molt difícil, o impossible, opinar i fer valoracions simples, de les que amb quatre frases ja ho tenen tot dit. Això només és per als pamflets i els eslògans, que ja sabem que difícilment poden ser certs del tot.

Per això fa por veure que polítics, periodistes, opinadors i gent de tota mena parlen i parlen, amb l’autoritat que els dóna el seu càrrec o el mitjà que els acull, amb un discurs que està molt lluny del coneixement de la realitat, i que obeeix sobretot a interessos personals o de grup, independentment de quina sigui la qüestió.

I m’espanto encara més quan en temes tan delicats els periodistes persisteixen en el costum pervers de donar veu a qualsevol persona i posar aquesta opinió a la mateixa altura de la de les persones que realment saben de què parlen. Amb l’excusa de l’objectivitat es fa un periodisme tendenciós i perniciós i, anava a dir, feixistitzant.

29 - 01 - 2010

P. P. P.

No passen gaires dies sense que, repassant els prestatges, topi amb els llibres de Pier Paolo Pasolini i m’afermi en la voluntat de rellegir els seus assajos i articles.

I trobem Pasolini, també, a Molts records per a Ivanov, l’obra que la companyia de Pep Tossar està presentant al Círcol Maldà amb un èxit clamorós, ja que el boca-orella sí que funciona i ha sabut reconèixer una de les més intenses, sensibles i intel·ligents peces teatrals dels darrers anys.

A l’obra hi apareix aquella filmació de Pasolini a Ostia, on amb poques paraules improvisades exposa la teoria que diu que el feixisme no va poder acabar ni amb la vida ni amb la realitat d’Itàlia; en canvi, diu, la democràcia d’avui, el poder de la societat de consum, aquest neofeixisme, ha aconseguit l’aculturació, la corrupció i la uniformització, la destrucció de les realitats culturals particulars, la devastació estètica.

Això era el 1974, però ens dóna un retrat exacte dels nostres dies, aquí i arreu.

Les anàlisis de Pasolini, mort el 1975, expliquen el nostre temps molt més del que podríem pensar. Crític, profètic i lúcid, és l’intel·lectual que ens manca. Ens cal, sempre, per sobreviure en aquest món, tornar a Pasolini.

(Trobareu el vídeo a Youtube, a la pàgina Tutariello)

03 - 07 - 2009