som el que diem

No són noves expressions del tipus “som el que mengem” o “som el que fem”. Però tan certa com aquestes n’hi ha una altra que no es fa servir gaire: “Som el que diem” o “Som el que escrivim”.

En aquest país usar una llengua deficient i irresponsable s’ha fet normal del tot, i sense remordiment ni consciència de culpa. S’ha fet normal mentir descaradament i defensar la mentida com a veritat; o parlar (o escriure) sense dir res, sense idees; o fer-ho sense ni construir frases; o amb mots buits i vagues; o amb una llengua descurada o caòtica. I ens han fet acostumar a aquest menyspreu a les idees, a la llengua, a un mateix i als altres.

La llengua ens fa. Som la nostra estructura lingüística i els nostres usos lingüístics. I si són pobres, mentiders, vagues, caòtics o negligents, això ho som nosaltres.

Som llengua. La llengua és allò que ens fa humans. L’ús de la llengua ens fa com som. La nostra llengua és la nostra ment. Ens fa i ens porta més enllà d’on nosaltres podríem accedir.

Veiem massa sovint com la llengua és usada contra el seu sentit i la seva finalitat, contra ella i contra nosaltres mateixos. La destrucció de la llengua és la destrucció de l’individu i de la cultura. I només cal llegir i escoltar per veure cap on anem tots plegats.

 publicat el 16 - 05 - 2014

ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014

com analfabets

No és fàcil evitar de fer analogies o comparances entre les circumstàncies de la realitat que vivim —o que coneixem— i allò que llegim que parla de manera més general o que parla de temps i llocs diferents als nostres. De fet, aquestes analogies són una bona eina per entendre o jutjar el nostre present i a través dels quals els grans savis de tots els temps ens poden il·luminar.

Per això es fa difícil no pensar en el nostre present social i polític tot llegint un passatge de la lliçó inaugural de Roger Chartier a la càtedra Escrits i cultura a l’Europa moderna del College de France, Escoltar els morts amb els ulls, dictada ara fa dos anys.

Chartier parla de l’adquisició de l’escriptura per part dels més febles i l’enfrontament que això suposà amb el poder que tenien els poderosos sobre l’escriptura; poder, per altra banda, sovint fundat en l’escriptura. I cita Vico que deia, ja el 1725, que l’adquisició de l’escriptura per part de la majoria de la població (l’alfabetització) porta al capacitat de fundar “la facultat dels pobles de controlar la interpretació donada pels cabdills a la llei”.

2009. Europa, Àsia, Amèrica, Àfrica, món occidental, món oriental. No som altra cosa que analfabets, desalfabetitzats que no tenim cap capacitat real de controlar la interpretació de les lleis que nosaltres mateixos ens hem atorgat per a regir-nos a nosaltres mateixos. Tantes revolucions i tant de progrés per acabar com en els temps de foscúries (Però... han marxat mai aquests temps?)

10 - 09 - 2009