Rosanes - Aumatell

No escriu res des de fa anys –diu−; apartat i silenciós, pràcticament no fa vida pública i no obstant la seva obra continua present en el món literari i editorial i es manté com a referent per un nombre cada vegada més gran de poetes i lectors.

La presència constant de Pep Rosanes-Creus no és deguda només a la seva obra (massa obres magnífiques estan ben oblidades), sinó també, i molt, a la tasca del crític i editor Jesús Aumatell (d’Emboscall editorial), que de fa un grapat d’anys es dedica a estudiar-lo i a divulgar-lo.

Després d’editar la seva obra publicada (Cants inespirituals, 2014) i una àmplia antologia bilingüe català-castellà (Cuerpo ausente, 2015), Aumatell acaba d’editar Trempar la veu. Obra prèvia 1973-1981, on aplega l’obra de Rosanes d’abans de la seva entrada al món editorial normalitzat. Textos juvenils inèdits o publicats esparsament.

Més de quatre-centes pàgines que marquen el camí cap a la seva poètica tan compacta i singular. Com assenyala i explica el pròleg de Víctor Obiols, més que un llibre de joventut és un llibre de definició d’una maduresa.

Però tan interessant com els llibres és l’associació del poeta i el crític editor,

que exemplifica la recíproca fecunditat de la tasca i la funció d’aquests agents culturals.

publicat el 29 de juliol de 2016

honorar-los

No falten gaires dies perquè a l’Ateneu de Vic se celebri un homenatge a Feliu Formosa, poeta, home de teatre, traductor, intel·lectual compromès amb el seu poble, la seva gent, la seva cultura i, en definitiva, compromès amb la cultura, amb la humanitat; un dels homes en actiu més importants de les nostres lletres.

Que l’Ateneu s’hagi proposat d’homenatjar de manera periòdica els nostres més rellevants poetes, diu molt al seu favor.

Una imatge massa comuna del poeta el presenta com a un ésser aïllat en un món de flors i violes o de tempestes i tenebres. I no és ben bé això (amb excepcions, és clar). També és un tòpic, i aquest és més cert, allò que el poeta és la veu i la consciència del poble; però, precisament perquè és un tòpic, potser no ens hem parat a pensar-hi prou, no s’ha pres consciència real del que això significa més enllà de convertir textos en referents o himnes.

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, va dir Virgili. I aquesta sentència ha estat repetida i ratificada fins avui mateix. “El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat”: Maria-Mercè Marçal. 

Davant d’això, potser sí que hem de començar a mirar com tractem els poetes i la poesia i a pensar sobre quina mena de poble som o volem ser.

 publicat el 6 - 11 - 2015

tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015

Garriga a Vic

No podria afegir res al que s’ha dit de Francesc Garriga arran de la seva mort; en tot cas expressar la sintonia amb la majoria d’articles que s’han publicat. Tampoc voldria exagerar sobre la relació que hi he pogut mantenir al llarg de tots els anys de coneixença. 

Però em sembla oportú deixar escrit un comentari sobre les seves intervencions o estades a Vic.

No vam ser molts els qui vam tenir el luxe d’assistir a la darrera visita de Garriga a la ciutat. Era el 27 d’octubre, al bar-restaurant El Gravat, en la presentació dels llibres d’AdiA Edicions, un dels quals era Demà no és mai, l’antologia de la seva obra que Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell van editar.

En aquella ocasió, a part de la seva poesia vam poder viure un cop més la seva sornegueria lúcida, els comentaris directes i sarcàstics, l’humor, la franquesa, la bonhomia i la sintonia amb les generacions més joves. La sessió i el sopar van ser un bon comiat de Vic per al poeta, que va enamorar els assistents i que tots recordem amb alegria, i ara amb nostàlgia.

I sempre recordarem, agraïts, l’assistència constant als cicles Un Pas a Dos a Vic a finals dels noranta, i com es delia per anar a El Caliu a menjar sopa torrada amb “pelotilles” (com li agradava de dir).

Adéu, Francesc.

Publicat el 13 de febrer de 2015

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013