Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013

absoluts i epígons

No cal fer gaire memòria per recordar els elogis que s’han fet de la novel·la El perfum, de P. Süskind, sobretot de les pàgines on es descriuen les olors d’un París entre putrefacte i divinalment exquisit.

Ara rellegia La mort de Virgili, de Hermann Broch (en una traducció excel·lent de Joan Fontcuberta, que, com ja és costum, l’editorial no ha reeditat, privant als nous lectors d’una de les obres cabdals de la narrativa i el pensament del XX). Doncs bé, a l’inici hi ha una llarga seqüència del camí de Virgili, malalt, des del port de Bríndisi fins al palau d’Octavi August. Un extraordinari trajecte enmig d’una gernació enfollida, cridòries i cants, clarobscurs, pudors, misèries...

No voldria ni insinuar que Süskind no és un bon escriptor, de cap manera. Però al costat de Broch les escenes de El Perfum no sé quin paper hi farien.

I, és clar: Són molts els lectors que han llegit Süskind, abastament promocionat i reeditat, i ben pocs els que arriben a saber de l’existència de La mort de Virgili.

¿L’esforç que es va fer per promocionar El perfum, no es podria haver fet per fer conèixer La mort de Virgili? ¿No seria una manera de tractar els lectors com ens mereixem? ¿Per què els editors ens maltracten tant i maltracten tant la cultura?

04 - 11 - 2011

ni ensenyar ni educar (9)

No han pas transcendit tots els problemes organitzatius i acadèmics de la Selectivitat, però ara volia comentar la concepció i orientació de les preguntes sobre les lectures obligatòries del curs.

El 2007 el Col·legi de Llicenciats va publicar un “Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari”. Doncs bé, contravenint tot el que allà es diu, les preguntes no eren sobre literatura (més tècniques) o sobre lectura (més subjectives). Eren qüestions de memòria, alienes a qualsevol aspecte literari o lingüístic; allò que qualsevol professor sap que és inútil i contraproduent.

És evident que les proves de selectivitat condicionen l’ensenyament. Ja es veu com seran la majoria de classes de literatura si a l’hora de la veritat el que importa d’una lectura és recordar el nom d’un personatge secundari o un seu defecte físic. Amb aquestes pràctiques idiotitzants es dificulta o s’impedeix ensenyar literatura i es treu autoritat al professor que vol fer-ho. Així només es formen memoritzadors per als quals la lectura i la literatura no són sinó un absurd obstacle més en la cursa cap al títol.

Això no és potenciar el gust per la lectura, ni permet ensenyar literatura. És un atac directe a la literatura i a l’ensenyament.

09 - 07 - 2010

J. M. / C. H. M.

No passa sovint que un estudi literari aparegui com una obra esperada i celebrada amb entusiasme. I això és el que ocorre amb el recent llibre de Jordi Marrugat sobre l’obra del poeta Carles Hac Mor (Arola ed.).

Marrugat és un jove crític que de fa temps va oferint excel·lents articles d’estudis literaris, i té publicats un innovador estudi sobre Brossa i un sobre la traducció en Manent. Treballa sobre la literatura des de diferents angles, com l’històric o el crític, o bé des de l’assaig; i són inqüestionables el rigor i la perspicàcia de les seves anàlisis.

L’obra de Carles Hac Mor no és fàcil d’analitzar i sistematitzar, i mai no havia estat objecte d’un estudi acadèmic i complet. Marrugat fa el “miracle” d’acostar-nos a aquesta obra, a unes estètiques i a uns corrents literaris de manera diàfana, precisa; posant llum a un dels autors més apassionants i complexos del nostre temps i, de passada, a tota la línia de l’escriptura als límits. I ho fa amb un text planer i suggestiu que enllamineix de debò.

L’elecció del tema no és gratuïta. Com Marrugat recorda, Adorno ja va avisar que “la poesia de sentit immediat és un dels poders alienadors més abjectes”. Obres com aquesta, doncs, ens fan més savis i, per tant, més rics i més lliures.

12 - 03 - 2010

de què parlo?

No sé per on començar. Tinc 1250 caràcters i un munt de temes esperant.

Podria especular sobre el fet que en el suplement dels 30 anys d’aquest periòdic la cultura hi tingui un pes més aviat migrat i no hi ha ni una secció ni una ratlla sobre el teatre o les arts visuals o plàstiques, quan sí que n’hi ha per la literatura i la música, que han tingut una evolució i una transcendència del mateix ordre que aquelles dues.

Podria parlar de la trista actuació de la presidenta del gremi de llibreters aquest Sant Jordi a Vic, i de l’encara més trist acatament cec de l’ajuntament a la seva proposta de només deixar muntar parades a través de llibreries, menyspreant autors, petits editors, associacions o grups que editen llibres o revistes, menyspreant la tradició i la dinàmica social, que són, al capdavall, allò que està a la base del seu negoci, i focalitzant els problemes del gremi en un punt llunyà dels problemes reals i de base.

Podria provar d’entendre les raons de fons d’un munt d’actuacions municipals: en urbanisme, en educació, en cultura, en equipaments, en la campanya del civisme... Podria, però de moment em sembla que més m’estimo no provar d’entendre, no arribar a les raons de fons. A vegades la llum porta a llocs que poden fer por.

02 - 05 - 2008