Oxímoron en la lluita

No al fracking. Claríssim. Però hi ha coses que per algú sembla que no són tan clares.

A la rotonda de l’entrada de “Malla Centre” a la C-17 hi ha una escultura d’Ernest Altés. Hi és des de 1998, es titula Tenacitat. Ara podria parlar de la inèrcia de posar escultures en rotondes i, sobretot, del fet que Tenacitat es va fent invisible rere els arbres i arbusts que la van tapant. Però el tema, avui, és un altre.

Les dues superfícies de granit de la peça estan del tot ocupades per unes grans pintades contra el fracking. I no és només això: Ens hem acostumat a veure com grups que volen salvar la terra i el país fan pintades en superfícies que haurien de ser respectades, ja sigui per la seva naturalesa, la seva simbologia o per una qüestió purament estètica.

La lluita per un país lliure, independent i just no pot menystenir de cap manera els valors d’aquest mateix país: una obra d’art, un espai emblemàtic o un espai simplement bonic.

Lluitar per un país lliure és tan important com lluitar per un país on es respectin els valors estètics, artístics, històrics o simbòlics. Són valors indestriables de la llibertat i la justícia. Com es pot lluitar al costat d’algú que menysprea el país al qual diu defensar?  És una pegunta. Però no només.

publicat l'11 - 07 - 2014

estàtues

No he vist encara les últimes estàtues que han plantificat a Vic. No tinc cap pressa. (I m’abstinc de comentar l’homenatge als porcaters.)

Els últims anys a Vic van florint estàtues. I, amb elles, les preguntes: Qui ho decideix, això? En nom de qui? Amb quina legitimitat? (Qui té legitimitat, política o moral, per ocupar el sòl públic?) Amb quins arguments? Qui decideix que cal honorar aquell o aquell altre? I qui decideix que ha de ser amb una estàtua? I quina mena d’estàtua?

I precisament això passa a Vic, on els darrers anys als cursos internacionals de la QUAM s’han discutit i s’han debatut els models presents i passats d’escultura i d’espai públic, i s’hi han exposat moltes idees i solucions, algunes de modèliques, ben lluny de l’obsolet i discutible plantar estàtues, propi d’altres temps i altres règims.

I passa en un temps com aquest, en què és ben fàcil conèixer què s’està fent arreu del món, amb idees, actituds i realitzacions exemplars, actuals i, sobretot, gens autoritàries.

Però no. Com sempre, s’actua abans de reflexionar, abans de consultar. Com sempre? No. Això només passa en alguns àmbits. Cosa de prioritats i sensibilitats.

Al menys en això, entrant al segle XXI, la ciutat de Vic es dirigeix decidida cap al segle XIX.

17 - 07 - 2009