Rosanes - Aumatell

No escriu res des de fa anys –diu−; apartat i silenciós, pràcticament no fa vida pública i no obstant la seva obra continua present en el món literari i editorial i es manté com a referent per un nombre cada vegada més gran de poetes i lectors.

La presència constant de Pep Rosanes-Creus no és deguda només a la seva obra (massa obres magnífiques estan ben oblidades), sinó també, i molt, a la tasca del crític i editor Jesús Aumatell (d’Emboscall editorial), que de fa un grapat d’anys es dedica a estudiar-lo i a divulgar-lo.

Després d’editar la seva obra publicada (Cants inespirituals, 2014) i una àmplia antologia bilingüe català-castellà (Cuerpo ausente, 2015), Aumatell acaba d’editar Trempar la veu. Obra prèvia 1973-1981, on aplega l’obra de Rosanes d’abans de la seva entrada al món editorial normalitzat. Textos juvenils inèdits o publicats esparsament.

Més de quatre-centes pàgines que marquen el camí cap a la seva poètica tan compacta i singular. Com assenyala i explica el pròleg de Víctor Obiols, més que un llibre de joventut és un llibre de definició d’una maduresa.

Però tan interessant com els llibres és l’associació del poeta i el crític editor,

que exemplifica la recíproca fecunditat de la tasca i la funció d’aquests agents culturals.

publicat el 29 de juliol de 2016

pep rosanes-creus

No es podia trobar a les llibreries, fins ara, cap dels dotze llibres que Pep Rosanes-Creus ha publicat o en què ha col·laborat. Afortunadament, gràcies a la fe, la feina i la tenacitat de Jesús Aumatell, l’editor d’Emboscall, ara tenim reunida tota l’obra publicada d’un dels poetes més potents de la seva generació, en el volum Cants inespirituals.

En la presentació del llibre a Vic, fa uns dies, Aumatell es va lamentar de l’oblit en què ha caigut aquesta obra pel fet que els llibres estaven descatalogats (com passa, lamentablement, amb la majoria d’autors). Si bé això és cert, i sobretot ho és per les noves generacions, caldria matisar-ho.

Rosanes és un poeta fort, sòlid, de debò. La seva obra, com tota literatura amb majúscules, arriba al fons del lector i el trasbalsa. I això no s’oblida, queda incrustat a la memòria i, sobretot, a la memòria afectiva. Els lectors de Pep Rosanes, com els dels grans poetes, en guarden imatges, paraules, versos, sensacions de lectura... que formen part d’ells mateixos, de la seva memòria, de la seva història sentimental, i que els revénen sovint cridats pels estímuls del present.

I això sí que no passa amb la gran majoria d’escriptors que tenen tots els seus llibres en circulació i surten als mitjans.

publicat el 3 d'octubre de 2014

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013