ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014

ciutat de tercera

No es pot ser una ciutat de cultura si no es cuiden tots els seus aspectes. I la imatge i la llengua són fonamentals.

El programa de la Festa Major de Vic d’aquest any és un clar exemple de la deixadesa i de la mala imatge que en els darrers anys l’ajuntament mostra des del disseny gràfic de les comunicacions més importants, que el situen al costat dels ajuntaments de tercera divisió.

Després d’una etapa de referència i de prestigi en la imatge gràfica de la ciutat, la davallada ha estat fulminant. I aquest programa n’és un clar exemple. Anodí, adotzenat, sense interès en cap aspecte: claredat, coherència, paper, maquetació, tipografia, publicitat...

I la llengua. No només mostra incúria a l’hora de mecanografiar i revisar els textos, sinó que hi ha una desídia absoluta en el tractament de la llengua: una gran quantitat d’errors ortogràfics (alguns, ben elementals), errors en tots els aspectes de la gramàtica, problemes greus de redacció i de puntuació i un menyspreu total per les més elementals regles d’ortotipografia.

Si la ciutat vol tenir un paper en el mapa de la cultura del nostre país, ha de començar essent sensible a la imatge, al disseny i a la llengua. Una capital cultural no pot mostrar una imatge de barri. S’és el que es mostra.

publicat el 8 - 06 - 2013

prioritats (3)

No hi ha ningú que es cregui responsable de la situació de la llengua, ningú no creu tenir cap paper en l’indispensable procés de normalització. Ni polítics ni mitjans de comunicació, ningú. Uns diran que encara que vulguin no hi poden incidir; uns altres, més cínics, diran que la llengua fa el seu “curs natural” i que no s’hi pot fer res (i en la “naturalitat” cal comptar-hi les accions polítiques directes d’acció o omissió?). I tots passaran la responsabilitat al govern, a la societat, a qualsevol que sigui “un altre”.

Igualment preocupant és el progressiu abandó de la consciència lingüística per part dels parlants. Si fa uns anys hi havia en tots els estaments una preocupació per la correcció en l’ús de la llengua, ara aquesta actitud ha donat pas a la incúria i a la negligència. Arreu: des dels mitjans de comunicació o les agències de publicitat fins a qualsevol àmbit d’ús públic o privat de la llengua (empreses, botigues, associacions, ajuntaments, escoles...).

La sociolingüística, que no enganya, diu que aquest és un altre símptoma de la fi d’una llengua. I la història, de la qual hauríem d’aprendre, ens ensenya el valor de la llengua en la reconstrucció nacional. Però aquí tothom té altres prioritats. Encara que siguin suïcides.

27 - 02 - 2009

prioritats (2)

No s’ha fet mai una política valenta, real i eficaç per a la normalització del català, deia l’altre dia; deia que els polítics no es volen adonar de la situació real, que tenen altres prioritats més importants que la llengua i que la política mateixa: És obvi que en l’estructura existent, més important que cap acció política és el manteniment de les estructures dels partits i els espais de poder. 

I també deia que els mitjans de comunicació, que en qualsevol procés de recuperació o desaparició lingüística són una eina definitiva, tampoc no han assumit mai de debò aquest paper. L’exemple de sempre és el de TV3, que havia de ser una peça fonamental en el procés de normalització i que a hores d’ara ja ningú no sap quin paper fa en aquest conflicte.

Però no és només cosa dels grans mitjans. Paulatinament ha anat desapareixent la consciència lingüística de la gent, tant pel que fa a l’ús i a la defensa de la llengua, com pel que fa al nivell de correcció gramatical i a la preocupació per usar-la bé (un fenomen mundial encara mai no vist). I aquí aquest procés no és contrarestat pels mitjans de comunicació, sinó que també ells el segueixen, i sovint amb més alt grau que la població. I així ja no hi ha remei. I ningú no se’n fa responsable.

13 - 02 - 2009