No apareix gaire enlloc, poques vegades
se’l crida, no surt als mitjans de comunicació. La seva activitat i docència
teatral i escenogràfica ha estat original, innovadora, compromesa, sempre
avançada al seu temps. Escoltant-lo, als seus setanta-nou anys, recordava Salvat-Papasseit:
“Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta”, i a l’inrevés. I ens
preguntàvem com pot ser que un país i una cultura prescindeixin tan alegrement
de la gent que els ha construït; com es pot avançar bescantant i oblidant la
saviesa i entronitzant la banalitat (i és que no es pot).
I recordava una tarda plujosa de fa un
grapat d’anys, quan un dels més grans (reconeguts i premiats) poetes i
traductors d’aquest país, professor convidat a una universitat catalana de molt
de prestigi, em deia que abandonaria la docència a causa de la quantitat de
reunions, maldecaps i feines
burocràtiques que això li comportava. I, efectivament, per la desídia i la poca
delicadesa de la universitat, ens vam quedar, tots, sense la docència d’un
personatge fonamental en la nostra cultura en el moment en què més saviesa
podia transmetre a les joves generacions.
Són dos casos. Però n’hi ha tants! Cada
vegada serem més moderns, potser, però més pobres i més desgraciats, segur.
11 - 10 - 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada