No se’n parla gaire i sembla que no
preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en
la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament
perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició
de la memòria col·lectiva”.
En una cultura, en una comunitat, en una
nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions
comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora
que és part fonamental del seu ésser.
Doncs sembla que amb les noves generacions
de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades
immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota
les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures
fagocitàries.
No parlo només de la memòria recent que ara
coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades
ben petites, però fonamentals.
Tres exemples reals: El locutor que creu
que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és
una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha
l’escola.
Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament,
aviat potser no serem res.
26 - 10 - 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada