honorar-los

No falten gaires dies perquè a l’Ateneu de Vic se celebri un homenatge a Feliu Formosa, poeta, home de teatre, traductor, intel·lectual compromès amb el seu poble, la seva gent, la seva cultura i, en definitiva, compromès amb la cultura, amb la humanitat; un dels homes en actiu més importants de les nostres lletres.

Que l’Ateneu s’hagi proposat d’homenatjar de manera periòdica els nostres més rellevants poetes, diu molt al seu favor.

Una imatge massa comuna del poeta el presenta com a un ésser aïllat en un món de flors i violes o de tempestes i tenebres. I no és ben bé això (amb excepcions, és clar). També és un tòpic, i aquest és més cert, allò que el poeta és la veu i la consciència del poble; però, precisament perquè és un tòpic, potser no ens hem parat a pensar-hi prou, no s’ha pres consciència real del que això significa més enllà de convertir textos en referents o himnes.

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, va dir Virgili. I aquesta sentència ha estat repetida i ratificada fins avui mateix. “El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat”: Maria-Mercè Marçal. 

Davant d’això, potser sí que hem de començar a mirar com tractem els poetes i la poesia i a pensar sobre quina mena de poble som o volem ser.

 publicat el 6 - 11 - 2015

jubilar la saviesa

No apareix gaire enlloc, poques vegades se’l crida, no surt als mitjans de comunicació. La seva activitat i docència teatral i escenogràfica ha estat original, innovadora, compromesa, sempre avançada al seu temps. Escoltant-lo, als seus setanta-nou anys, recordava Salvat-Papasseit: “Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta”, i a l’inrevés. I ens preguntàvem com pot ser que un país i una cultura prescindeixin tan alegrement de la gent que els ha construït; com es pot avançar bescantant i oblidant la saviesa i entronitzant la banalitat (i és que no es pot).

I recordava una tarda plujosa de fa un grapat d’anys, quan un dels més grans (reconeguts i premiats) poetes i traductors d’aquest país, professor convidat a una universitat catalana de molt de prestigi, em deia que abandonaria la docència a causa de la quantitat de reunions,  maldecaps i feines burocràtiques que això li comportava. I, efectivament, per la desídia i la poca delicadesa de la universitat, ens vam quedar, tots, sense la docència d’un personatge fonamental en la nostra cultura en el moment en què més saviesa podia transmetre a les joves generacions.

Són dos casos. Però n’hi ha tants! Cada vegada serem més moderns, potser, però més pobres i més desgraciats, segur.

11 - 10 - 2007