No s’hauria d’haver pres com una anècdota d’un
dia i oblidar-la. Però així s’ha fet. A
Jordi Pujol no li va agradar un article de Quim Monzó on exposava de manera
clara (i crua, com és) la situació en què es troba la llengua catalana. I el va
convidar a discutir-ho davant d’un bon grapat de periodistes.
Davant del realisme de Monzó, Pujol feia
gala del seu cofoisme impertèrrit i poc fonamentat. No té sentit, per exemple,
posar l’èxit europeu d’algunes novel·les catalanes com a contraargument a
l’evidència de la destrossa de la fonètica, la sintaxi i la morfologia de la
llengua per part dels mitjans de comunicació. Pujol sap molt de política, però
li falten lectures de sociolingüística i d’història de les llengües.
Des del manifest d’“Els marges” del 1979,
són molts els estudiosos que llancen senyals d’alerta sobre la situació de la
llengua, i sempre davant la ceguesa dels polítics. De tots. El més greu és que
les prediccions es compleixen i es van seguint els passos del procés de
desaparició de les llengües que la sociolingüística explica i de les quals ens
han anat alertant els especialistes. Però els polítics no se’n volen adonar;
tenen altres prioritats. I també les tenen els mitjans de comunicació, eina
clau en aquest procés.
30 - 01 - 2009
