ni ensenyar ni educar (11)

No s’aturen als atacs a la llengua i a la cultura; al país. Sembla que el nacionalisme espanyol, animat per l’espectre polític al poder, hagi engegat una mena de batalla final. Com si la consigna fos: “allò que en segles no s’ha aconseguit amb la força, en anys s’aconseguirà amb la llei” (ignorant, o tenint molt clar, que “legal” i “just” no són conceptes sinònims ni coincidents).

I, és clar, l’ensenyament és un dels camps de batalla essencials d’aquesta ofensiva.

A part de tot el que s’ha dit sobre aquest tema, i a part que és una mostra de l’actuació dels polítics, que prenen decisions sense fer cap cas als especialistes (pedagogs, sociòlegs i sociolingüistes, per exemple), hi ha una qüestió de fons que també és molt preocupant.

És preocupant, i greu, que alguns partits utilitzin l’ensenyament per a les seves finalitats. I més encara quan alguns d’aquests partits tenen poder legislatiu i executiu en molts governs. ¿És possible que a un partit que es vol responsable el preocupi tan poc l’ensenyament que hi intervingui en funció de paràmetres i objectius que no hi tenen res a veure, sense importar-li els efectes que provoqui aquesta actuació? Sí. Ho és. És clar que si aquest objectiu és un genocidi cultural, ja res no ens pot estranyar.

09 - 09 - 2011

cinema i llengua

No falten raons per defensar el projecte de llei del cinema. I no només raons en defensa del català i de la integritat de l’obra d’art; la llei també actuarà contra la greu precarietat de la població en el domini de llengües i en les habilitats lectores.

Però el rebombori que s’ha organitzat permet adonar-nos d’algunes qüestions i actituds respecte al país, a la llengua i a la voluntat real de normalització.

L’argument que amb la llei poden desaparèixer unes empreses de qualitat que donen riquesa i llocs de treball, s’enfronta a l’argument de la supervivència d’una llengua minoritzada i relegada a ser de segona categoria en el seu territori.

Ja s’han sentit veus que posen l’argument empresarial i econòmic per sobre dels arguments en defensa de la llei. I aquí volia anar: També hi havia arguments empresarials i econòmics (i molt més contundents) contra les lleis europees que van fer desmantellar bona part de la ramaderia i l’agricultura del país, o les siderúrgiques basques. Però en aquell cas els arguments empresarials no valien.

Ah! Però quan les lleis no són europees ni espanyoles, sinó catalanes, i quan no són d’economia, sinó de cultura, ja no són importants: ja podem fer-les retirar amb arguments empresarials.

I així anem.

27 - 03 - 2009

prioritats (3)

No hi ha ningú que es cregui responsable de la situació de la llengua, ningú no creu tenir cap paper en l’indispensable procés de normalització. Ni polítics ni mitjans de comunicació, ningú. Uns diran que encara que vulguin no hi poden incidir; uns altres, més cínics, diran que la llengua fa el seu “curs natural” i que no s’hi pot fer res (i en la “naturalitat” cal comptar-hi les accions polítiques directes d’acció o omissió?). I tots passaran la responsabilitat al govern, a la societat, a qualsevol que sigui “un altre”.

Igualment preocupant és el progressiu abandó de la consciència lingüística per part dels parlants. Si fa uns anys hi havia en tots els estaments una preocupació per la correcció en l’ús de la llengua, ara aquesta actitud ha donat pas a la incúria i a la negligència. Arreu: des dels mitjans de comunicació o les agències de publicitat fins a qualsevol àmbit d’ús públic o privat de la llengua (empreses, botigues, associacions, ajuntaments, escoles...).

La sociolingüística, que no enganya, diu que aquest és un altre símptoma de la fi d’una llengua. I la història, de la qual hauríem d’aprendre, ens ensenya el valor de la llengua en la reconstrucció nacional. Però aquí tothom té altres prioritats. Encara que siguin suïcides.

27 - 02 - 2009

prioritats (2)

No s’ha fet mai una política valenta, real i eficaç per a la normalització del català, deia l’altre dia; deia que els polítics no es volen adonar de la situació real, que tenen altres prioritats més importants que la llengua i que la política mateixa: És obvi que en l’estructura existent, més important que cap acció política és el manteniment de les estructures dels partits i els espais de poder. 

I també deia que els mitjans de comunicació, que en qualsevol procés de recuperació o desaparició lingüística són una eina definitiva, tampoc no han assumit mai de debò aquest paper. L’exemple de sempre és el de TV3, que havia de ser una peça fonamental en el procés de normalització i que a hores d’ara ja ningú no sap quin paper fa en aquest conflicte.

Però no és només cosa dels grans mitjans. Paulatinament ha anat desapareixent la consciència lingüística de la gent, tant pel que fa a l’ús i a la defensa de la llengua, com pel que fa al nivell de correcció gramatical i a la preocupació per usar-la bé (un fenomen mundial encara mai no vist). I aquí aquest procés no és contrarestat pels mitjans de comunicació, sinó que també ells el segueixen, i sovint amb més alt grau que la població. I així ja no hi ha remei. I ningú no se’n fa responsable.

13 - 02 - 2009