Jaume Sastre

No tenir pasta d’heroi ni voler-ne ser és moltes vegades allò que fa que se’n sigui. L’heroi sovint ho és malgrat ell mateix, s’hi veu abocat per convicció, per compromís, per dignitat, per voluntat de servei, per coherència, perquè creu de debò que “algú hauria de fer-ho” i acaba decidint que aquest “algú” bé podria ser ell. 

Cada vegada són més i més letals les actuacions dels governs i d’associacions civils contra la llengua i la cultura catalanes i contra els sistemes educatius que assagen de construir un país normal. 

Quan escric aquesta columna, a Mallorca, Jaume Sastre, un professor d’institut, porta divuit dies de vaga de fam indefinida (des del 8 de maig) per una educació digna, de qualitat i en català a les Illes.

Tots els esdeveniments relacionats amb la vaga es troben al blog http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre. S’hi pot comprovar el gran ressò internacional que té i sobretot com tot un poble (i dic “tot”) està al seu costat, amb milers de mostres diàries de suport.

Sastre només demana al president negociació i no imposició, demana respecte i bon govern. S’ha dit que la vida de Jaume Sastre és a les mans de Bauzà. No només això: la vida de tots nosaltres és a les mans de Bauzà, de Fabra, de Mas... I a les nostres mans.

publicat el 30-05-2014

som el que diem

No són noves expressions del tipus “som el que mengem” o “som el que fem”. Però tan certa com aquestes n’hi ha una altra que no es fa servir gaire: “Som el que diem” o “Som el que escrivim”.

En aquest país usar una llengua deficient i irresponsable s’ha fet normal del tot, i sense remordiment ni consciència de culpa. S’ha fet normal mentir descaradament i defensar la mentida com a veritat; o parlar (o escriure) sense dir res, sense idees; o fer-ho sense ni construir frases; o amb mots buits i vagues; o amb una llengua descurada o caòtica. I ens han fet acostumar a aquest menyspreu a les idees, a la llengua, a un mateix i als altres.

La llengua ens fa. Som la nostra estructura lingüística i els nostres usos lingüístics. I si són pobres, mentiders, vagues, caòtics o negligents, això ho som nosaltres.

Som llengua. La llengua és allò que ens fa humans. L’ús de la llengua ens fa com som. La nostra llengua és la nostra ment. Ens fa i ens porta més enllà d’on nosaltres podríem accedir.

Veiem massa sovint com la llengua és usada contra el seu sentit i la seva finalitat, contra ella i contra nosaltres mateixos. La destrucció de la llengua és la destrucció de l’individu i de la cultura. I només cal llegir i escoltar per veure cap on anem tots plegats.

 publicat el 16 - 05 - 2014

realment interessa?

No queda gens clar si els periodistes tracten alguns temes enduts pel desig de la gent, o bé si és que la gent s’acaba interessant pels temes que els periodistes tracten.

El cas de les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi n’és un clar exemple. Un tema secundari, que no té res a veure amb la literatura (però sí amb la competència empresarial) es converteix en una qüestió de debat nacional, com si ens hi anés la vida a tots, obre noticiaris i és portada de la premsa. I condiciona la conducta dels compradors obligats per la tradició.

Un altre exemple: a qui interessen els exàmens de Selectivitat? A qui interessen les preguntes que s’hi posen? Als professors i als alumnes, i prou. Però es converteix cada any en el tema del dia, i de la setmana.

Al llarg de l’any hi ha una pila de temes poc rellevants, importants només per a una minoria, que s’han convertit en imprescindibles, i tractats gairebé sempre com a rànquing o competició. Es veu que a tot el país li interessa molt, per exemple, quin és el joguet de més èxit per Reis o els quilos de coca venuts per Sant Joan.

Ja és ben trist que la superficialitat, el gregarisme, la mandra i la falta d’imaginació d’una part del periodisme ens dibuixi el que acaba essent la nostra realitat.

publicat el 02 - 05 - 2014

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014