"No m'he explicat prou bé"

No passa setmana (o dia) sense que un càrrec públic, després de les reaccions provocades per unes declaracions seves, surti a dir que “Segurament no m’he explicat prou bé. El que volia dir realment...”, dit, habitualment, des de l’arrogància. (I val a dir que des de fa uns quants mesos això ha augmentat considerablement.) 

No només s’hi delata la incapacitat de reconèixer errors –tàctics– o ficades de pota (i ja no diem idees roïns o inacceptables), sinó que molt sovint no costa gens de llegir-hi el que realment volen que entenguem: “Vostès són rucs i no m’han sabut entendre”.

Un càrrec públic es pot equivocar alguna vegada en les seves declaracions, però no una vegada rere l’altra (cosa que faria acomiadar un professional de qualsevol altre ram). Per que no són capaços de defensar el que pensen i el que han dit realment encara que sigui impopular? Tan poc creuen en les seves idees? Valen més la popularitat i els vots? Per què se n’han d’amagar? Si un cop dit allò que pensen se n’han d’avergonyir i rectificar, això no els fa reflexionar? (Se’n deia “hipocresia” d’allò? “cinisme”? “mentida”?)

“Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres.”, va dir Groucho Marx. Però era humorista, no polític. (O sí?)

publicat el 26 de gener de 2018

de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018

Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

25 de novembre

No ho vaig acabar d’entendre. Era el vint-i-cinc de novembre, dia per a l’abolició de la violència masclista, l’endemà de la trista i tramposa festa del consum batejada com a “divendres negre”. A l’aparador d’una botiga d’una cadena dedicada a roba per a dones sobretot joves, al costat del rètol que anunciava els descomptes del divendres de consum desaforat, hi lluïa un cartell que deia : “Aquesta botiga és lliure de violència masclista”. Podria estar bé.

Podria estar bé si no fos que vendre roba de talles que sembla que només es puguin posar noies anorèxiques deu ser violència masclista.

Podria estar bé si no fos que deu ser violència masclista que tant el producte en venda com la publicitat puguin incitar les noies a seguir uns patrons imposats per una societat masclista. La violència no només es manifesta amb agressions físiques, té formes molt subtils.

Podria estar bé si no fos que incitar al consum, a la possessió i al culte a l’aparença com a un dels mitjans més importants de realització personal, no deixa de ser una forma sibil·lina de violència de l’estat patriarcal.

Podria estar bé si aquest cartell hagués estat de debò, si no hagués vessat frivolitat, hipocresia i oportunisme; si no hagués estat, com va semblar-me, gairebé un insult.

publicat l'1 de desembre de 2017

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

paraula i veritat (3)

No és la primera vegada que en aquesta columna es parla de les relacions entre la paraula i la realitat. Més complexes i importants del que pugui semblar en la vida privada i, sobretot, pública. Usar una paraula determinada per designar una cosa pot alterar la percepció que tenim d’allò designat, i així alterar el que entenem per “veritat”. I els mots que designen realitats inexistents fan creure que allò és real.

Per això cal mesurar molt el que sentim, el que ens diuen, i no fer cas només de l’aparença que mostren les paraules; anar al fons d’allò designat i, si convé, donar-li després nosaltres el mot que li pertoca, acostar-nos a la veritat.

I això no només és vàlid per les qüestions de lèxic, de vocabulari, sinó també per les frases, la sintaxi, les figures retòriques, les comparances, els arguments... 

Darrerament hem anat veient com la paraula s’ha fet servir com a arma manipuladora de la veritat. Mots, frases i arguments que són, realment, fal·làcies amb què el poder vol aconseguir els seus propòsits.

Aturem-nos a cada paraula, a cada declaració, i analitzem-les a fons. Conèixer la llengua, dominar-la és una de les millors armes contra el totalitarisme i a favor de la veritat i la justícia. Qui domina la llengua domina el poder.

publicat el 3 de novembre de 2017