Candel - Veiga

No s’ha fet prou justícia encara a Paco Candel. Aquests dies es commemoren els cinquanta anys de la publicació d’Els altres catalans, segurament el seu llibre més emblemàtic com a cronista d’una realitat sovint amagada −la de la immigració a Catalunya a mitjans del segle XX−, i com a motor i ànima de la integració social i la catalanització d’aquests col·lectius (seva és la consigna “Catalunya, un sol poble”). Candel és essencial en la construcció de la Catalunya actual.

Manuel Veiga, actor i un dels millors dramaturgs d’aquests moments (tot i que poc conegut per massa discret), acaba de publicar Els altres Candels (Pagès editors), una peça teatral escrita a partir de l’obra de Candel, i amb moltes incrustacions dels seus textos.

Un dels protagonistes vindria a ser un alter ego de l’escriptor i en un altre, una mestra als barris de barraques, hi reconeixem tants voluntaris que van fer, i fan, una feina impagable.

La trama enganxa i emociona; la llengua, molt exigent, riquíssima d’argots i dialectes, reflecteix amb naturalitat la realitat de l’entorn; la dramatúrgia és justa i eficaç. Veiga, gran coneixedor vital de l’època, l’ambient i la societat de què parla, ha construït una obra intensa, deliciosa i útil. Ara falta veure-la en escena.

publicat el 07- 03 - 2014

salvar-nos la pell

No sé d’on surt l’expressió “la pell de la ciutat” o “la pell d’un edifici” per referir-se a la superfície de les façanes i al terra, a les teulades... La metàfora, molt encertada, es fa servir de manera habitual.

Les ciutats tenen una pell, amb colors, pàtines, textures, tacte, so, llum, temperatura, reflexos, materials... Una pell a la qual no se sol prestar atenció; com a molt es determina una carta de colors, sovint excessivament restrictiva per poc acordada amb les tradicions i els usos populars.

S’obre una rasa, es canvia l’empedrat d’un carrer, se substitueix un edifici vell per un de nou, se’n restaura un, es posen o es treuen les instal·lacions de les façanes... En aquestes ocasions ningú no es planteja que s’està dibuixant, s’està construint, la ciutat; sovint s’actua amb matusseria i la ciutat cada vegada es fereix, es va degradant o es va adotzenant. Cada vegada la ciutat perd alguna cosa de la seva personalitat, de la seva essència, i esdevé irremeiablement més deixada o més impersonal, que tan greu és una cosa com l’altra.

Ara bé, ajuntaments incapaços de conservar edificis, botigues i elements urbanístic emblemàtics i essencials, com volem que s’ocupin d’aquests detalls exquisits? I en aquests detalls hi ha la diferència.

publicat el 21 - 02 - 2014

qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014

i ara, vinyoli

No s’ha vist encara, crec, un balanç objectiu i real de l’Any Espriu. Ni tampoc un balanç econòmic (en què s’han gastat els diners i en què han revertit). Esperem que aviat es publiquin. 

La sensació, més que ben fundada, és que el pressupost de la Generalitat majoritàriament s’ha gastat (i no “s’ha invertit”) en fastos i elements de façana, alguns tan inútils com les siluetes de cartró del poeta, tan tergiversadors i ineficaços com “la frase del dia”, tan desafortunats com les cançons encarregades a cantants i grups o tan dubtosos com el web oficial. I en uns sous que ningú amb dos dits de raó no pot justificar.

I resulta que els pocs (poquíssims) diners dels ajuntaments o institucions que s’hi han implicat, des d’associacions culturals fins a escoles –i que no han rebut ni un cèntim de l’organització de “l’any Espriu”−, han servit per realitzar les accions més eficaces. Això sí, amb total voluntariat i fent que, en nom de la cultura, grups, actors i músics que han produït espectacles espriuans s’acontentessin amb preus ridículs si volien mostrar-los.

A veure si de l’any Espriu n’hem après alguna cosa i aquest 2014, Any Vinyoli, és realment eficaç per la figura de l’únic poeta realment “exportable” i “homologable” dels nostres dies.

publicat el 24 - 01 - 2014

ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014