i ara, vinyoli

No s’ha vist encara, crec, un balanç objectiu i real de l’Any Espriu. Ni tampoc un balanç econòmic (en què s’han gastat els diners i en què han revertit). Esperem que aviat es publiquin. 

La sensació, més que ben fundada, és que el pressupost de la Generalitat majoritàriament s’ha gastat (i no “s’ha invertit”) en fastos i elements de façana, alguns tan inútils com les siluetes de cartró del poeta, tan tergiversadors i ineficaços com “la frase del dia”, tan desafortunats com les cançons encarregades a cantants i grups o tan dubtosos com el web oficial. I en uns sous que ningú amb dos dits de raó no pot justificar.

I resulta que els pocs (poquíssims) diners dels ajuntaments o institucions que s’hi han implicat, des d’associacions culturals fins a escoles –i que no han rebut ni un cèntim de l’organització de “l’any Espriu”−, han servit per realitzar les accions més eficaces. Això sí, amb total voluntariat i fent que, en nom de la cultura, grups, actors i músics que han produït espectacles espriuans s’acontentessin amb preus ridículs si volien mostrar-los.

A veure si de l’any Espriu n’hem après alguna cosa i aquest 2014, Any Vinyoli, és realment eficaç per la figura de l’únic poeta realment “exportable” i “homologable” dels nostres dies.

publicat el 24 - 01 - 2014

Espriu i prou?

No deu estranyar a ningú que se celebri amb tant de renou el centenari del naixement de Salvador Espriu (com a mínim, amb enrenou; l’eficàcia ja és una altra cosa). Espriu és un escriptor indispensable i una figura important de la Catalunya contemporània, es mereix l’homenatge.

Però potser valdria la pena de repassar els aniversaris literaris d’aquest 2013:

Resulta que també és el centenari de Bartomeu RossellJ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽ossellna Raspall (que ha tingut mó-Pòrcel, un dels més alts poetes lírics del XX; de Joan Teixidor, l’autor d’El príncep, un dels llibres imprescindibles; de Marià Villangómez, poeta i traductor, que supera l’Escola Mallorquina i universalitza la literatura illenca; de Joaquim Amat-Piniella, l’autor de K. L. Reich, el testimoni català dels camps d’extermini; d’Aurora Díaz-Plaja, escriptora, bibliotecària, crítica, activista; de Joana Raspall, escriptora, lexicòloga, intel·lectual, sortosament encara viva.

I és el sisè centenari del naixement de Joanot Martorell, l’autor de Tirant lo Blanc; el setè centenari de la mort de Bernat Metge, el primer humanista; el vintè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés, de Josep Maria Llompart i de Joaquim Soler; el quinzè de la de Joan Fuster i el desè de la de Miquel Martí i Pol.

Davant d’això, potser no cal dir res més.

publicat el 03 - 05 . 2013

si no hi són, no som

No fa gaires dies ha començat l’operació que ha de fer d’aquest 2010 “l’any Espriu”, coincidint amb els vint-i-cinc anys de la seva mort. Ja se’n parla arreu, tothom se’n recorda, i es preveu un any ple d’activitats al voltant de la seva persona i de la seva obra.

Tot això porta a fer-se algunes reflexions, gens noves però ara més presents:

Avui tot és Espriu, però tots som conscients que fins ahir ha estat vint-i-cinc anys pràcticament oblidat.

Avui tot és Espriu, però què passa amb Màrius Torres, del qual aquest 2010 se celebra el centenari del naixement? És que només hi ha lloc per a un?

On són, mentre no hi ha celebracions, els grans autors de la nostra cultura? F. Bott deia que “només els agraden morts”, però aquí quan són morts s’obliden en tres dies i només es deixen sortir en aniversaris per tornar-los a oblidar de cop.

On són els autors cabdals del segle XX o de tots els temps? Només en noms d’escoles o carrers. Quantes obres seves podríem trobar en una biblioteca normal o en una llibreria? Quantes obres seves es troben al mercat editorial? Quantes obres completes o edicions crítiques? On són en la vida cultural quotidiana? On són en l’imaginari cultural? On en el nacional?

I si ells no hi són, nosaltres no som, ni podrem ser.

26 - 02 - 2010