L'ATLÀNTIDA NO S'ESFONDRA

No estem en la millor època per al teatre, el cinema, la música o la dansa. Ajuntades a la crisi general, les polítiques del govern d’Espanya  ataquen directament la cultura i sobretot els espectacles culturals.

Per això, el fet que l’Atlàntida, el teatre municipal de Vic, presenti una vegada més uns resultats tan positius, ens ha de fer prendre confiança tant en els seus gestors com en la nostra societat. I, no podem oblidar-ho, ens ha de fer jutjar d’una manera molt positiva les polítiques culturals dels ajuntaments democràtics de la ciutat, que van ajuntar-se a unes dinàmiques endegades per la societat civil (sobretot en teatre i en música), a vegades amb grans dificultats i seriosos entrebancs polítics, econòmics i socials.

La compra el 1984 i la gestió de l’antiga Atlàntida per part de l’Ajuntament van ser molt criticades, com ho va ser l’acció de l’efímer Centre Dramàtic d’Osona, igualment com encara es posa en qüestió l’existència del Centre d’Osona de l’Institut del Teatre. Però és evident que aquestes peces van suposar la creació d’unes dinàmiques i d’un públic que el nou teatre ha sabut fer tornar.

Una ciutat de cultura no es fa d’un dia per l’altre, i és just reconèixer allò que hi ha al darrere d’un èxit com el de l’Atlàntida.

publicat el 8 - 02 - 2013

ni educar ni ensenyar (16)

No sembla haver-hi una direcció gaire clara en les darreres decisions del Departament d’Ensenyament. Ara es recomana als professors que ensenyin les matèries a base d’exercici pràctics sobre elements de l’entorn proper a l’alumne. Sorpresa! Novetat! Des dels primers moments de la renovació pedagògica d’aquest país, que podríem situar als anys seixanta, aquesta ha estat una premissa bàsica, programàtica i practicada arreu.

A què ve, doncs, ara? L’objectiu no és cap altre que fer que els alumnes catalans treguin millors puntuacions en les proves de l’informe PISA. És a dir: No cal que aprenguin, sinó només que aprovin uns exàmens europeus i ens facin quedar bé.

En lloc de tants consells, potser l’aprenentatge dels alumnes seria millor si hi hagués més mestres, menys alumnes a les aules, mestres de reforç, currículums més racionals i les condicions mínimes que mestres i pares reclamen insistentment.

Una altra obsessió del Departament d’Ensenyament és l’augment d’hores de classe, com si això fos garantia d’alguna cosa; i especialment les de matemàtiques, com si fossin l’únic camí per a desenvolupar la intel·ligència, la capacitat cognitiva, l’esperit crític i tots els aprenentatges, coneixements i habilitats que es demanen a l’escola. Amén.

Publicat el 25 - 01 - 2013

alienant

No és fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.

Observar un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i tristos de la història.

Però no cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu, cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i crítics que es creuen independents.

Adorno deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat; que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.

Però qui s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del tot?

La supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure que són els “nostres gustos personals triats amb independència”. 

Publicat l'11 de gener de 2013

ni educar ni ensenyar (15)

No arribem a adonar-nos realment de les conseqüències devastadores de l’aplicació de la llei d’educació amb què amenaça el PP. Alguns dels aspectes més rellevants o més difosos n’amaguen d’altres que són igualment fonamentals pel futur del nostre país, de la nostra gent i de la nostra cultura (tres conceptes que són el mateix).

Un d’aquests despropòsits és la voluntat de suprimir la línia escènica i musical del Batxillerat. És a dir: es vol negar la possibilitat d’articular els coneixements i la formació sobre l’eix de les arts del teatre i de la música, com si no en fossin dignes o com si no en fossin tan capaces com ho són les arts visuals, la tecnologia o la ciència.

És a dir: als nostres joves que es volen dedicar a la música o a les arts escèniques se’ls vol negar una educació que es basi en els seus interessos i aficions, se’ls vol negar una formació que els permeti fonamentar teòricament aquestes activitats i créixer amb elles.

És a dir: es considera que això de la música i el teatre no és gaire res més que un passatemps o un entreteniment.

És a dir: es menyspreen les arts, o no s’hi creu (o els fan por).

És a dir: no es volen músics ni gent de teatre amb el pòsit cultural que cal.

És a dir: es nega l’educació, es nega la cultura.

publicat el 28-12-2012

Genocidi: A Estrasburg !

No és la primera vegada que diem que les relacions entre Catalunya i Espanya (polítiques, econòmiques, empresarials, culturals, socials i de tota mena) s’entenen i s’expliquen a la perfecció quan s’estudien sota l’òptica i amb els mètodes dels estudis colonials, de les relacions entre una colònia i la seva metròpoli.

Un cop normalitzada la paraula “independència” i el seu concepte, ara cal un altre pas per entendre la situació i començar-la a solucionar. Cal normalitzar les paraules i els conceptes de “colònia”, “metròpoli” i “colonització”. És un primer donat amb la força de les paraules.

Realment, només així es poden entendre les actuacions contra Catalunya i la irresponsabilitat política del govern espanyol (escollit democràticament; que no és sinònim de “democràtic”) i del partit que el té.

Hi ha, certament, una agressió als Països Catalans des dels fronts econòmic, lingüístic, educatiu, cultural i social. Assajada a València, descarada a les Balears i ara l’atac final al Principat. Es tracta d’acabar la feina que els Borbons i el franquisme van deixar a mig fer.

La via judicial contra els genocidis és sens dubte el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Allà és on ha d’anar la Generalitat a denunciar, i no pas a Madrid a reclamar a folls i a sords.

publicat el 14 - 12 - 2012