som qui som?

No passa castanyada que no es parli arreu de la substitució de pràctiques tradicionals autòctones pel comerç i per tradicions que responen a altres sistemes culturals.

Els senyals d’identitat que comporta la tradició s’han anat esborrant de la realitat popular i se sol cercar remei en la conservació purista d’aquestes pràctiques o creences, oblidant que la cultura tradicional perquè sigui realment popular ha d’adaptar-se als temps, que la conservació fossilitzada de la tradició comporta la seva mort per desconnexió amb el present. No actuen així altres cultures, com les colonitzadores, i és una causa que guanyin terreny en l’imaginari i la pràctica populars (a més de tenir un aparell d’estat).

És cert que ara vivim un moment àlgid d’aquestes formes conservades (i conservadores) del nostre folklore. Possiblement sigui el seu cant de cigne, o és l’inici de la seva conversió en anècdota buida, com passa en altres pobles on la identitat cultural és només anecdòtica i residual.

Perquè, a més, s’ha iniciat un fortíssim procés de reducció de la identitat cultural —i, per extensió, nacional— a unes formes o pràctiques de cultura tradicional que han passat de ser un reflex d’aquesta identitat a ser-ne l’essència. Un altre principi de la fi?

06 - 11- 2009

deixem-ho córrer

No voldria parlar del mercat medieval. Ja ho vaig fer l’any passat, i tampoc no tinc ganes d’argumentar i opinar contra una visió que s’erigeix en única, que només veu i deixa veure una cara de la realitat, la que interessa a un sector molt concret de la població i a un determinat model de ciutat i que, davant dels triomfalismes expressats en xifres de negoci immediat i de visitants, escombra qualsevol raó que els faria deturar-se i pensar, per assenyada que pogués ser.

No voldria haver de repetir tots els inconvenients i aspectes negatius d’aquesta fira; que en té, encara que no es vulguin veure o es vulguin amagar. Inconvenients a curt i sobretot a llarg termini; efectes negatius sobre la ciutat, la seva imatge, la seva projecció, el seu desenvolupament, el seu futur. Aquests dies ha estat tema de conversa recorrent. I no he trobat ningú que trobi tan positiu, bo i agradable tot aquest sagramental (és clar que cadascú parla amb qui parla).

No en voldria parlar perquè en aquesta qüestió, com en d’altres, som molts aquells a qui el realisme ens ha dut al pessimisme, al desencís i a l’abandó. I crec, profundament i amb coneixement de causa, que ja cap acció no val la pena, que no serveix per a res, i que l’únic recurs és exiliar-se.

 12 - 12 - 2008

de les raons de fons

No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.

M’abstindré de fer judicis estètics, només recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...

Només voldria convidar a la reflexió sobre l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va publicar el 1988 L’invent de la tradició, d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer la sardana, 2006).

Serien il·luminadors i necessaris uns estudis semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el segle XIX.

22 - 06 - 2007