No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso
en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant
que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una
realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.
M’abstindré de fer judicis estètics, només
recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida
interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la
banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...
Només voldria convidar a la reflexió sobre
l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va
publicar el 1988 L’invent de la tradició,
d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de
legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de
trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a
Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la
sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer
la sardana, 2006).
Serien il·luminadors i necessaris uns estudis
semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que
expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el
segle XIX.
22 - 06 - 2007
