quatre temes

No tenia tema concret per aquesta columna. I passa com sempre: els temes que fan cua, els que vénen de cop, els que no acaben de fer el pes... Per exemple:

¿Per què cada vegada que s’arriba d’una ciutat europea es té la sensació d’arribar a una mena de tercer món? (Els transports públics, la manera de ser de les ciutats, la manera de viure-hi, la gent, la vida cultural...)

¿Per què en la presentació d’una nova formació musical de cobla, que es vol moderna i atenta als nous corrents, s’hi barregen els gegants i capsdellúpia i coreografies epígones de les anomenades populars d’estil vuitcentista? És que no es creu en el valor de la música? I si s’hi creu, per què es fan aquestes barreges? No li cal res més a la música. Reconforta que Bebeto Cidra hi dansés, però és desesperant sentir dir al director que futurs col·laboradors podrien ser Albert Guinovart o la cantant Nina.  Un començament coix i desorientat.

¿Per què la meva frase de la columna anterior que deia “[no passa dia] que no em demani sobre la conveniència de la restauració... [del campanar]” va publicar-se amb el verb canviat i deia “que no em demanin”? És que ja no es poden escriure verbs reflexius?

I ja no hi caben més temes, tot i que aquests tampoc no són els més importants.

25 - 07 - 2008

possibilitats

No m’he decidit encara sobre quin tema tocar en aquesta columna.

Voldria explicar una faula combinant-ne dues de clàssiques: la de les llebres a qui uns gossos empaiten i, mentre discuteixen si són llebrers o perdiguers, els gossos se les mengen, barrejada amb la del conill orgullós, la prepotència del qual fa que la tortuga, a qui menyspreava, li guanyi la carrera.

També em feia gràcia reproduir algunes de les paraules que va dir o escriure Joseph Goebbels, o copiar els seus onze “principis de propaganda”, per mostrar que encara hi ha gent que manté i defensa les seves idees i fa servir els seus arguments i els seus mètodes, de manera que moltes vegades diuen pràcticament el mateix que ell.

També tenia ganes d’explicar el conte del nen que volia tenir un paper en el joc que es jugava a l’escola, i després d’insistir molt ho va aconseguir, però resulta que no se’n va sortir i llavors deia que la culpa era dels seus companys, els insultava a tort i a dret i se’n va anar deixant-los plantats.

Volia parlar del regal, certament diví, com la música, que Bebeto Cidra i la seva companyia van fer a la ciutat amb les suites de Bach.

I amb tot això encara no m’he decidit, i ja no em queda espai ni per exposar els altres temes que em ballen pel cap.

08 - 06 - 2007