d'arrel

No passa dia que no apareguin opinions contra les “idees radicals”, les “accions radicals” o els “pensaments radicals”. En la cerimònia de confusió que vivim es pot dir qualsevol cosa i no passa res.

Allò radical no és ni bo ni dolent. És, simplement, radical, d’arrel, net. Però des de fa uns anys, casualment o causalment, l’adjectiu “radical” s’ha fet associar a connotacions negatives, i s’ha aconseguit que sigui sinònim de “negatiu”, “violent” o “feixista”. I és que, en el fons, el pensament radical i l’acció radical fan por al poder, que es manté poder gràcies precisament a l’engany i a les claudicacions, indefinicions, mitges tintes i concessions, i només accepta la radicalitat quan és ell qui la propugna o la realitza per al seu benefici. Davant d’això, el pensament radical, essencial, il·lumina la veritat i la raó, i sovint dicta la lògica més implacable i despulla aquestes trampes.

Si els mateixos que ataquen els radicalismes poden defensar Gandhi o Jesucrist, que van ser d’una radicalitat absoluta, és que alguna contradicció hi ha. Sí: la seva, la de qui no tolera la veritat quan diu el que no li interessa i per això ha d’inventar-se’n succedanis i anatemitzar el pensament pur, radical, que li evidencia les febleses o el contradiu.

16 - 05 - 2008

riflaxions

No és un error. “Riflaxions” vindria a ser “reflexions sobre la rifa”. Unes quantes:

1. Que ja ningú no diu “rifa” sinó “loteria”, que és l’opció més semblant al castellà. I tots els lingüistes saben, i la història explica, que aquesta pràctica és un dels  passos cap a la desaparició d’una llengua.

2. Que es veu que és tan natural que un home, animal racional, digui (i públicament) que no sap exactament si la sort li ve a causa d’un drac, d’un trèvol de quatre fulles o de Sant Pancraç.

3. Que tothom troba natural i lògic que una persona digui que la sort va a ell perquè mima els números, i que ja se sap que la sort va a qui la mima o a qui la necessita.

4. Que es veu que l’altre any un alt càrrec municipal de Vic va sortir per la TV explicant la “tradició” de fregar el bitllet de la rifa pel cap del Merma de la plaça. Tradició? Això què és?

5. Que ens agradaria que algú comencés a explicar els aspectes negatius que sovint ha dut la pluja de milions de la rifa, tant per aquells a qui els toca directament com per la  població en general.

6. Que ens agradaria que tants despropòsits fossin només passatgers.

7. I que ningú comencés a voler fer de Vic una ciutat de la rifa o de la sort, amb autobusos turístics i parcs temàtics i xaronades així.

11 - 01 - 2008

educar? (2)

No m’ho creia, i ho veia al diari: S’engega una col·lecció de clàssics de la literatura catalana amb el llenguatge renovat per a estudiants i universitaris d’avui. Molt bé, no és la primera vegada. Fer llegir als setze anys el Tirant lo blanc en la versió original pot provocar l’efecte contrari al que es busca.

Però segueixo llegint (i cito literalment): “A l'època d'Àngel Guimerà, les mongetes s'esclofollaven. Ara simplement es pelen. I els indiots de finals del segle XIX ara són galls dindi”. És a dir, que on Guimerà diu “esclofollar” i “indiot” hi hem posat “pelar” i “gall dindi” perquè els joves, pobrets, no ho entendrien.

De quins joves parlem? De barcelonins que no han sentit mai aquests mots? Què passa amb els milers de joves que els tenen en el seu vocabulari o en el dels seus pares? Quina política lingüística és aquesta?

I quin és el jove que davant de “indiot” o “espellofar” no és capaç de deduir-ne el significat pel context? I que no hi ha diccionaris? Ni notes a peu de pàgina? No havíem quedat que llegir enriqueix el vocabulari? O ja no cal que els joves ampliïn el repertori lèxic? Educar és ajudar a créixer, i es creix només superant dificultats. Hi ha accions que només serveixen per a crear invàlids i atacar la llengua.

14 - 09 - 2007