No he vist encara les últimes estàtues que
han plantificat a Vic. No tinc cap pressa. (I m’abstinc de comentar l’homenatge
als porcaters.)
Els últims anys a Vic van florint estàtues.
I, amb elles, les preguntes: Qui ho decideix, això? En nom de qui? Amb quina
legitimitat? (Qui té legitimitat, política o moral, per ocupar el sòl públic?) Amb
quins arguments? Qui decideix que cal honorar aquell o aquell altre? I qui
decideix que ha de ser amb una estàtua? I quina mena d’estàtua?
I precisament això passa a Vic, on els
darrers anys als cursos internacionals de la QUAM s’han discutit i s’han
debatut els models presents i passats d’escultura i d’espai públic, i s’hi han
exposat moltes idees i solucions, algunes de modèliques, ben lluny de l’obsolet
i discutible plantar estàtues, propi d’altres temps i altres règims.
I passa en un temps com aquest, en què és
ben fàcil conèixer què s’està fent arreu del món, amb idees, actituds i
realitzacions exemplars, actuals i, sobretot, gens autoritàries.
Però no. Com sempre, s’actua abans de
reflexionar, abans de consultar. Com sempre? No. Això només passa en alguns
àmbits. Cosa de prioritats i sensibilitats.
Al menys en això, entrant al segle XXI, la
ciutat de Vic es dirigeix decidida cap al segle XIX.
17 - 07 - 2009
