No podia
imaginar que tants cantants i grups catalans dels més populars i premiats
tinguessin tan poca sensibilitat literària, musical, rítmica, estilística i
lingüística.
Deixem a
part que molts d’ells estan ancorats en conceptes musicals de fa dècades. És
més preocupant la manca de sentit de la versificació, l’accentuació, el ritme; de
les regles mínimes d’acordar text i música en una cançó.
Els
cantautors dels seixanta, amateurs i sense tradició pròpia, eren impecables en
aquests aspectes. Als d’ara, en canvi, tot els grinyola arreu i per motius ben
diferents. No saben fer cançons.
Hi ha qui
supleix les mancances amb qualitats interpretatives que salven la situació i
fins i tot fan del defecte virtut, però la majoria, inconscient del desgavell,
fa com si res, perpetrant unes interpretacions que fereixen qualsevol orella
sensible. I el més greu és que ni ells ni els seguidors no se n’adonen. S’han
perdut totes les sensibilitats en aquest terreny.
No n’hi ha
prou, per exemple, a cantar la independència. Si les cançons no funcionen, un
flac favor es fa al país i a la cultura.
El 1959 es va
engegar la Cançó amb l’article de Lluís Serrahima “Ens calen cançons d’ara”. Avui
caldria escriure’n un altre titulat “Ens calen cançons ben fetes”.
09 - 04 - 2010
