No acabem amb el Festival Shakespeare. Alguns
dels espectacles d’enguany ens porten a consideracions sobre la realitat del
món cultural i de l’escena. N’exposo tres:
La companyia “L’instant d’une résonance”, el
seu funcionament i el currículum dels seus joves actors ens il·lumina sobre l’estat
del teatre català i les seves derives, sobre la realitat dels nostres actors i
directors, sobre l’ànima i la il·lusió desaparegudes de col·lectius com el
Teatre Lliure, sobre els conceptes de modernitat... Però la companyia “La perla
29” ens ha fet posar esperança en la gent de casa.
L’espectacle de Norah Krief cantant els
sonets de Shakespeare fa pensar en Ausiàs March, que no ha tingut mai una
potència cultural que el pugui promocionar (al contrari), i en la nostra
tradició de música popular, estroncada tantes vegades i tan sovint renegant de
la pròpia tradició que impossibilita una operació com aquesta, que beu des de
la “chanson” a la samba.
El recital de Xavier Sabata amb Laberintos ingeniosos (dirigit per
Xavier Díaz-Latorre) de música anglesa dels segles XVI i XVII, ens ensenya que
en una humil ermita de Mataró es pot donar un dels millors recitals de l’estiu,
lluny dels oripells dels festivals que es pretenen únics i excel·lents.
Tota una lliçó.
22 - 08 - 2008
