Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

Qüestions de llengua

No sabria què afegir a tot el que s’ha analitzat, dit i escrit en motiu del primer aniversari. De tota manera hi ha un parell d’aspectes lingüístics de què ens hem adonat i que voldria exposar.

En totes les tertúlies públiques i converses privades hem notat un vocabulari generalitzat i ben arrelat. Es parla sempre de “nosaltres” i “ells”; de “nosaltres” i “els altres”. No pas en una discriminació ideològica o social sinó geogràfica. Moltes fronteres també comencen en el lèxic, en l’imaginari.

I és un “nosaltres que cada vegada més gent eixampla més, cap al sud, cap al nord, mar enllà.

Una altra característica lingüística és l’ús del futur. El futur simple, que indica allò que sens dubte tindrà lloc (“això vindrà”); el futur perfet, que indica una acció futura que ja estarà acabada en el moment en què es refereix l’enunciat (“demà ja haurà vingut”). S’han acabat els verbs en condicional i les oracions subordinades condicionals.

Encara més: tots ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen en moltes llengües diferents, i altres només en una. Ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen amb serenitat, o cantant, i unes altres que se solen expressar amb crits i exasperació.

Ens hem adonat que la llengua diu molt més del que enuncia.

publicat el 5 d'octubre de 2018

homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018

Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018