qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014

i ara, vinyoli

No s’ha vist encara, crec, un balanç objectiu i real de l’Any Espriu. Ni tampoc un balanç econòmic (en què s’han gastat els diners i en què han revertit). Esperem que aviat es publiquin. 

La sensació, més que ben fundada, és que el pressupost de la Generalitat majoritàriament s’ha gastat (i no “s’ha invertit”) en fastos i elements de façana, alguns tan inútils com les siluetes de cartró del poeta, tan tergiversadors i ineficaços com “la frase del dia”, tan desafortunats com les cançons encarregades a cantants i grups o tan dubtosos com el web oficial. I en uns sous que ningú amb dos dits de raó no pot justificar.

I resulta que els pocs (poquíssims) diners dels ajuntaments o institucions que s’hi han implicat, des d’associacions culturals fins a escoles –i que no han rebut ni un cèntim de l’organització de “l’any Espriu”−, han servit per realitzar les accions més eficaces. Això sí, amb total voluntariat i fent que, en nom de la cultura, grups, actors i músics que han produït espectacles espriuans s’acontentessin amb preus ridículs si volien mostrar-los.

A veure si de l’any Espriu n’hem après alguna cosa i aquest 2014, Any Vinyoli, és realment eficaç per la figura de l’únic poeta realment “exportable” i “homologable” dels nostres dies.

publicat el 24 - 01 - 2014

ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014

ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

pensant el riure

No es coneix cap cultura, cap tribu, cap poble, que no rigui. Potser el que distingeix els humans dels altres animals és el riure. Però no es troben gaires tractats sobre aquest fenomen tan complex (des del riure beatífic al provocat pel sarcasme cruel) i que toca tants camps (l’antropologia, la filosofia, la sociologia, la moral, la medecina...).

Per què riem? Què ens fa riure? Per què serveix? Riem del mateix ara que abans? Riuen del mateix diferents cultures? Josep M. Sala-Valldaura, poeta, assagista, crític, catedràtic de literatura, acaba de publicar un interessantíssim assaig, Pensant el riure, a l’editorial Obrador Edèndum, on parla de tot això.

Reflexionar sobre el riure és reflexionar sobre la condició humana, sobre les relacions que establim amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb les nostres conviccions.

I Sala-Valldaura en aquest tractat guia el lector pels terrenys de la comicitat, l’humor, la ironia, la sàtira, l’acudit... i a través de tota mena de manifestacions lligades al riure (populars, cultes,verbals, gràfiques, literàries, del teatre, el cinema o la tv, noves, antigues...).

Entrar en aquest llibre és un plaer, és aprendre una cosa nova a cada pàgina. Regaleu-vos-el, que això del riure és curiós, amè i seriós.

publicat el 13 - 12 - 2013