No cal demanar qui mana.
No hi ha metge ni dietista que
estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i
adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.
Tothom sap que la velocitat mata,
però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.
Tothom coneix la brutícia que
aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els
ports se’ls disputen.
És devident que cal menjar menys
carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.
Sabem del cert que el plàstic és una
plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.
Tenim molt clar que es pot generar
energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.
I així amb el comerç d’armes, les
construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc,
les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum
de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...
De tot el que diuen els experts i
els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística,
salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.
No cal demanar qui mana. O sí?
(Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)
publicat el 8 de febrer de 2019
