Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019

Ampolletes omnipresents

No se m’acut què pensaran els humans que d’aquí uns decennis consultin hemeroteques i vegin que en conferències, simposis, taules rodones i tota mena de reunions els seus avantpassats –és a dir, nosaltres− lluïen a les taules uns recipients petits de plàstic que contenien aigua.

Les ampolletes d’aigua són presents a totes les taules i faristols de la majoria d’actes socials, culturals, polítics, esportius... I no són precisament una meravella estètica, com no ho són els gots de plàstic que sovint les acompanyen.

On són els caps de protocol, els caps de premsa, els assessors d’imatge i tota la gent encarregada de vetllar per allò que es mostra? On és la consciència ecologista i de sostenibilitat? On és el bon gust? On és el sentit del ridícul? (Grans personalitats bevent a morro.)

Un got de vidre. Simplement. I, si cal, un gerro: La imatge (i l’exemple) canvia radicalment.

Però, és clar, el món no deu estar preparat per aquestes coses. Tots aquests espais, ultrapreparats tecnològicament, no estan preparats per tenir una pica on rentar gots ni un armari on guardar-los. 

És més fàcil llençar (vés a saber on) ampolles mig plenes i gots de plàstic.

Quan els nostres successors vegin aquestes imatges, no se m’acut què pensaran. O sí.

publicat l'11 d'agost de 2017