a prendre'n nota

No sóc assidu d’aquests llocs que ara es diuen “Parc de Nadal”. Però és ben cert que hi domina una inèrcia que sembla difícil de vèncer. Any rere any en centenars de pobles es repeteixen de manera inconscient i sense gaire imaginació uns patrons que en la majoria de casos estan ben lluny d’adequar-se a les polítiques que segueixen, o diuen que segueixen, els mateixos ajuntaments que organitzen o acullen aquestes instal·lacions. En matèria d’educació, d’educació ambiental, de sostenibilitat, d’estímul de la imaginació i la sensibilitat, de respecte, d’educació de valors... Per no parlar de la gran barrabassada que és posar un gran grup d’infants en un espai tancat amb una sonoritat nefasta i bombardejats per músiques i sorolls de tota mena.

Però sí que hi ha qui comença a canviar el rumb d’aquestes pràctiques. L’Ajuntament de Barcelona les ha capgirades en el seu espai de Nadal de la Plaça de Catalunya, “La ciutat dels somriures”. Bonic, tranquil, compromès amb les pràctiques de proximitat, solidaritat, sostenibilitat, creativitat; amb respecte per als infants, amb unes línies pedagògiques clares i exemplars...

Estaria bé que per una vegada els ajuntaments catalans anessin a la capital a prendre nota de com es poden fer les coses.

publicat el 25 de gener de 2019

Som el que fem

No n’hi ha prou de tenir bona voluntat i bons desitjos, de pensar les coses, de tenir bons propòsits. “De bones intencions l’infern n’és ple”, diuen, perquè allò que no es realitza no existeix.

Són moltes les persones que creuen que una bona cosa, i fàcil, que es pot fer per a contribuir a un món més just és treballar amb una banca de proximitat, cooperativa, ètica, que no usi els diners per a vés a saber quins negocis; és confiar la gestió de les nostres comunicacions (telefonia, internet...) i subscriure la nostra energia (gas, electricitat...) a empreses també de proximitat, “netes”, que respectin el medi ambient, cooperatives. Molta gent pensa així, sí.

Però quan en una conversa es parla d’aquesta qüestió, la majoria de comentaris que se senten són del tipus: “Ostres, sí; ho he de fer.”, “Ja ho he mirat; hauria de canviar-me.”, “Ai, encara no me n’he ocupat.”, “És que no trobo mai el moment; ja ho faré.”, “Sí, ja ho hem dit, que hauríem de canviar.”, “A veure si un dia d’aquests...”, “M’hi he de posar, i tant!”.

Aquestes empreses donen absolutes facilitats per a associar-s’hi; més fàcil ja seria impossible. No obstant i això, encara se senten molts comentaris així un dia rere l’altre.

Pensem el que pensem, som el que fem.

publicat el 16 de novembre de 2018