No hi ha ningú que no s’adoni que a
l’ensenyament hi ha mala maror. Acusacions, mitges veritats i mitges mentides van
en totes direccions. Però segurament són pocs els qui han volgut (o han pogut) indagar
quina és la realitat objectiva.
Rere el conflicte, complex i
múltiple, hi trobarem uns sindicats més preocupats pel gremialisme i per
mantenir el seu estatus que no pas pels objectius sindicals i pedagògics.
Hi trobarem una administració
prepotent amb criteris més empresarials que pedagògics, de resultats “efectius”
(mesurats en nombre d’aprovats), i sobretot econòmics.
Hi trobarem uns professors ja cansats
de lluitar per l’ensenyament públic, que han anat veient com l’administració
els obstrueix la feina; i uns professors encara amb ànims als quals només es
posen pals i més pals a les rodes. I uns professors interins i substituts amb
unes condicions laborals vergonyoses. (I uns de “funcionaritzats” en el pitjor
sentit del mot):
Hi trobarem uns pares que
majoritàriament han abdicat de la seva funció però volen imposar-se al
professors, centres i mètodes.
I, al capdavall, hi ha els alumnes,
víctimes d’una situació insostenible que només es pretén adreçar amb exabruptes
improvisats.
26 - 03 - 2010
