No hi ha hagut cap (o gairebé cap) notícia
a la premsa sobre l’homenatge que els escriptors catalans van fer a Montserrat
Abelló en motiu del seu norantè aniversari.
A Montserrat Abelló aquest país li deu molt.
Una vida de treball silent i eficaç en les condicions que podem imaginar als
anys trenta; després, a l’exili i, a partir del 1960, a la Catalunya de la
postguerra. Una veu de dona conscient i sòlida, compromesa amb la cultura i el
país, que ens ha llegat una obra poètica i de traducció indispensable. Només
cal recordar la seva obra completa, Al
cor de les paraules; l’antologia de poetes anglosaxones, Cares a la finestra, i la traducció de
la poesia completa de Sylvia Plath.
Més de dues-centes persones assistiren a
aquest homenatge on escriptors i crítics analitzaren la seva obra i dialogaren
sobre els seus aspectes.
I no. Ningú no n’ha parlat. La premsa, tan
acostumada a dir que els que la critiquen “maten el missatger”, està matant
moltes altres coses. Aquells mateixos dies, les pàgines de cultura s’ocupaven
de temes menors i de cultures ben llunyanes. Però de la Montserrat Abelló no en
va parlar ningú.
No me’n queixo. No cal. Només assajo de
respondre a la pregunta “per què?”. I qualsevol resposta m’aboca a una gran
por.
22 - 02 - 2008
