editors?

No fa gaire s’han lliurat a Palma els premis “Cavall verd”, al millor llibre de poesia i a la millor traducció de poesia editats el 2011. Ragtime, de Francesc Garriga, i la traducció feta per Antoni Clapés de Tomba de Lou, de Denise Desautels, han estat els llibres premiats.

Aquests són dels pocs premis en què no compten interessos editorials ni comercials. Es donen a llibres ja publicats i són purament premis de prestigi. I és ben simptomàtic que els llibres premiats no pertanyin a cap dels grans grups editorials, sinó a dues iniciatives modestes que sobreviuen a contracorrent i amb gran esforç: LaBreu i Cafè Central.

Simptomàtic perquè és evident que les grans editorials han abdicat de la seva funció editorial. Han passat a ser empreses on només compten criteris empresarials i que han oblidat qualsevol relació amb la literatura, amb la cultura o amb la seva gent. Els fills d’ESADE han substituït els fills de les facultats de lletres.

Així s’entén la darrera acció del més gran grup editorial català: Treure de circulació els quatre volums de l’obra completa de Verdaguer, convertir els exemplars en pasta de paper i fer així que enlloc no es pugui trobar l’obra d’un dels poetes més emblemàtics del país.

Això són editors? Simplement: no.

Publicat el 20 - 04 - 2012

de tenir i merèixer

No està bé criticar la premsa des de la premsa. Només exposaré dos fets:

A Vic es fa un cicle de conferències sobre llibres que han conformat la modernitat, un dels quals és Una carta de Philip Lord Chandos a Francis Bacon, on l’autor, Hugo von Hofmannsthal, romàntic alemany (1874-1929), s’inventa el personatge de Lord Chandos, que el 1603 hauria escrit aquesta carta al filòsof Francis Bacon. Un diari d’abast nacional es va fer ressò del cicle (cosa rara) i la imatge que hi va posar no va ser la d’un dels autors objecte del cicle, ni de cap dels ponents, sinó la de Francis Bacon, que no hi té res a veure. Però la foto publicada no és la del filòsof Francis Bacon (1561-1626), sinó la del pintor Francis Bacon (1909-1992). Heus ací la cura amb què es fan les coses.

Un dels ponents del cicle va ser el poeta, crític i editor Antoni Clapés. Una publicació comarcal va enviar-hi un fotògraf per fotografiar el locutor de ràdio del mateix nom. És a dir, que des del periòdic, a part de desconèixer Antoni Clapés, prou conegut aquí per les seves activitats literàries, van trobar normal que el locutor de ràdio fes una conferència sobre la contemporaneïtat de l’obra de Hölderlin. I ell sí que es mereixia la foto, però no el poeta.

I això és el que hi ha.

30 - 05 - 2008

C. H. M.

No es fa això de parlar d’un llibre sense haver-lo llegit (tot i que es fa molt més del que no sembla), però aquests dies, mentre decidia de quin tema parlaria aquí, m’ha arribat des d’Arola editors el llibre Enderroc i construcció, un altre assaig (o antiassaig) de Carles Hac Mor.

Després dels dos recents volums de converses amb Antoni Clapés (Emboscall ed.), després de Despintura del jo (premi Joan Fuster 1998) i de centenars d’articles, és innegable que en la nostra cultura Carles Hac Mor constitueix un punt vital en l’espai de la reflexió i l’assaig.

Naturalment, el seu no és un assaig de mena ortodoxa, però en ell s’hi troben moltes més idees i més estímuls que en assajos que sonen molt acadèmics i semblen tan interessants. Pensa i escriu, o pensa escrivint, lluny de tesis i mètodes. I és, sens dubte, allò que no vol ser: vèrtex, referent o via (diguem-ne “mestre”).

A Carles H. M. encara molts li neguen el pa i la sal (en la poesia, el pensament i l’acció), mentre sobrealimenten fatuïtats, carcasses i fraus; fins el dia que caldrà posar les coses al seu lloc (esperem). Ben cert: fullejant aquest darrer llibre no es pot fer més que desitjar un parell o tres de tardes per capbussar-s’hi a pler amb tot el goig de la raó i dels sentits.

30 - 11 - 2007