nobel i editors

No acostuma a passar que el Nobel de literatura sigui popular i habitual de molts lectors. Sol ser desconegut i amb pocs llibres traduïts (o cap) i d’escassa difusió.

Estem acostumats que el Nobel de literatura és conegut només per pocs lectors, com passà amb Tranströmer, Müller, Mo Yan, le Clézio, Pamuk o Jelinek. Per això és reconfortant que Alice Munro, el darrer Nobel, sigui força popular entre el públic català.

I es deu, naturalment, a una petita editorial, Club Editor, i a la seva editora, Maria Bohigas, que el 2010 va començar a publicar aquesta especial autora canadenca i que l’ha anada introduint llibre a llibre de la mà de la traductora Dolors Udina, fins al darrer llibre, Estimada vida, que de boca a orella els darrers mesos ha tingut un relatiu èxit merescut.

Si molts lectors catalans poden estar orgullosos de conèixer i estimar el darrer Nobel, no és gràcies a una gran editorial. Les grans solen treballar a cop de talonari comprant èxits anunciats seguint les directrius dels grans grups mediàtics tot esperant que els caigui cada un o dos anys un best seller per salvar-los els comptes i el prestigi.

Les petites estimen la literatura, els llibres i la feina ben feta. Busquen, innoven, eduquen. Són, “simplement”, editorials.

publicat el 17 - 10 - 2013

desil·lustrats

No hi ha res a fer. I aquell article de 1895 que Joan Maragall va deixar inèdit, “La independència de Catalunya”, sovint revé amb una actualitat esfereïdora.

Les darreres dècades Catalunya ha estat pionera en la il·lustració de llibres infantils i n’ha estat punt de referència a tot Europa. Tant, que la il·lustració nova, estèticament trencadora i contemporània és coneguda com “catalana” o “de Barcelona”. I les editorials catalanes han tingut molt a veure en aquest procés. A Espanya les coses sempre han estat diferent. Els agrada una il·lustració més clàssica i conservadora; més antiquada i “quica”, que diem nosaltres.

D’això se n’ha beneficiat una colla de generacions de catalans, que des dels llibres han tingut una educació visual privilegiada i una amplitud de mires envejable.

Però ara la majoria d’editorials catalanes pertanyen a grans grups espanyols, amb una política comercial espanyola (messetària) que bandeja sistemàticament aquesta estètica i aquests il·lustradors. I aboquen els nens a un seriós retrocés, i de retop fan retrocedir i envellir els conceptes estètics (i no només estètics) de les generacions futures.

Quanta raó es té dient que la cultura depèn de qüestions que en semblen ben lluny! I quanta raó tenia Maragall!

14 - 11 - 2008