No
crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr.
Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per
això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins
l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i
aquest article té un termini de lliurament.
Volia
parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i
sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni
Llena dedicada als castellers, a Barcelona.
De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.
Perquè
aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge
cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys
interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.
Perquè
l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i
dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui,
els d’ahir i els que vindran.
Perquè
és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.
Qui
ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes
de 25w.
24 - 02 - 2012
