S'acaba (?)

 No fa gaires dies, Carme Junyent, lingüista i cap del Grup d’Estudi de llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un acte públic sobre l’estat de la llengua catalana en un futur, va exposar les condicions que farien falta perquè el català no desaparegués. “Fer com sempre ens està portant a l’extinció” és una de les idees de la seves tesis.

 

En el mateix acte, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, va explanar alguns dels continguts dels seu recent llibre El bilingüisme mata (el títol és prou clar).

No podem entrar en detalls, però és altament preocupant que el que diguin sobre aquest tema els especialistes s’aparti tant de la política lingüística que es du a terme i de la que es projecta per a un futur.

Ja fa molt anys (com a mínim des del primer manifest d’Els Marges, el 1979) que sociolingüistes i filòlegs adverteixen del precari estat i de l’incert futur de la llengua, i ofereixen directrius d’actuació als polítics. I fa els mateixos anys que els polítics no volen escoltar-los. 

La moderadora de l’acte va fer notar com l’acció política és molt eficaç per atacar una llengua, però no es pot fer servir per a defensar-la. On són els polítics conscients i valents? La llengua ha de dependre només dels parlants? Això s’acaba?

publicat el 30 de gener de 2015

Vikea (IV)

No voldria allargar massa les columnes dedicades a la conversió de Vic en una ciutat anodina, vulgar i sense encant ni personalitat, però esmentaré, com a mínim, dues qüestions.
 

Una és la imminent remodelació de les Rambles. Qui hagi vist els projectes, a part de si responen o no a la voluntat i necessitat dels veïns consultats, haurà vist que tenen la mateixa tristor i poca sensibilitat que el Passeig i la Rambla del Carme, unes actuacions sense sentit ni valor, grises i banals, que fan enyorar l’antic Passeig, que al menys tenia gràcia i personalitat i resolia bé el problema dels desnivells (igual com s’enyora el Parc Balmes original, que ara seria una joieta de la ciutat).

L’altra actuació suïcida és la prohibició d’estendre la roba als balcons. Com si a Vic sempre hi fes sol o tothom tingués assecadora o terrat. Com si fos més important una dubtosa estètica del “net i endreçat” que no les necessitats dels vigatans. A més, els més afectats en són les classes més humils, i això potser és important. Es prefereix lluir façanes mortes de museu o de Poble Espanyol que no pas tenir cases i carrers plens de vida. Això sí: en els viatges tothom fa fotos boniques de roba estesa als carrers d’altres ciutats.

I el mobiliari urbà? Un altre dia.

publicat el 16 de gener

Vikea (III) et alia

 No sap ningú què serà del forn de pa Soler de Plaça, a Vic. I no es tracta només de la façana: el taulell és igualment essencial (el revestiment de la paret ha estat traslladat al nou espai). No se sap, però tothom es tem que faci la via de dues botigues veïnes: la desaparició de l’original i genuïna ferreteria Furriols (més d’un hauria pagat per visitar-la) i la profanació i banalització de la preciosa merceria Solà, que qualsevol ciutat decent hauria obligat a conservar (com desitjava la família que la regentava).

 

És ben llarga la llista de llocs deliciosos i amb gran personalitat que van donant pas a espais anodins i adotzenats que tornen la ciutat anodina i adotzenada (can Postius, cansaladeria Martí, can Merinos, can Mateu o les merceries Cassa i Mas). I tot sota l’aquiescència o el silenci dels poders.

Viatgem i visitem allò que aquí destruïm. Admirem a fora la història, la bellesa, la originalitat i la sensibilitat, i convertim la nostra ciutat en un espai vulgar i sense cap interès.

Cal recordar que potser la llei superior és el catàleg de protecció d’arquitectura i urbanisme, i que depèn de l’Ajuntament. O que, al capdavall, els representants del poble han de governar i no lamentar-se amb aquells a qui no han sabut escoltar.

publicat el 2 de gener de 2015

ser què?

No fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies de tota mena que els havien anat condicionant.

Però es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del consum i de les falses construccions culturals.

I cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa set anys.

Perquè en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques, medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.

Parafrasejant Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure, ni valorar, ni conservar ni potenciar.

publicat el 13 - 12 - 2014

OPTIMOT : UN LUXE

No sé si els lectors es van fixar que un voluntari lingüístic, en el reportatge que se’n va publicar en aquestes pàgines, deia que consultava sovint l’Optimot.

Optimot és un cercador que ajuda a resoldre dubtes sobre qualsevol aspecte de la llengua catalana (ortografia, sintaxi, toponímia, neologismes, fonètica, convencions d’ús...). 

Disposa d’un cercador molt complet (amb diccionaris bilingües i terminològics) que permet consultar tota mena de dubtes, i d’unes fitxes temàtiques molt aclaridores i exemplars. Si la consulta no hi apareix (o no es troba) es pot accedir a un servei d’atenció personalitzada ràpid, atent i eficaç.

Es complementa amb un blog (“El blog de l’Optimot”), amb apunts que informen de noves fitxes, recorden els seus serveis, orienten sobre el funcionament del cercador i difonen respostes als dubtes més habituals.

És una eina ideal, que totes les llengües voldrien tenir i que tots hauríem de visitar habitualment. Només un defecte: la poca difusió que se’n fa. En lloc de promocionar-lo, la mateixa administració que l’ha creat sembla que l’amagui, com si no volgués que sigui conegut ni usat; ben al revés del que hauria de ser. (Hi ha coses que no es poden entendre.)

Entrin a Optimot i ja veuran com hi tornaran sovint.

publicat el 28 - 11 - 2014

votar per (a) ells

No vaig votar només per mi. Vaig votar pel meu pare, que hi hauria anat, pels meus avis, víctimes d’un temps cruel de vencedors i vençuts, per tots els avantpassats.

Pels meus poetes, en Jordi Domènech, en Segimon Serrallonga, la M. Àngels Anglada, en Miquel Martí i Pol, l’Anna Dodas, en Josep Grau, l'Andreu Vidal, la M. Mercè Marçal, l’Ovidi Montllor, i per tots els que ja no hi són.

Pels meus mestres, en Pere Farrés, en Jordi Castellanos, la Hortènsia Curell, en Josep Romeu i per tots els mestres que algú recorda.

Per en Marçal de Farrera, en Pepet del Cantarell, en Pere Font de Rupit, en Roviretes de Tavèrnoles i per tots els que han defensat la terra amb amor i treball.

Per en Ramon Montanyà, en Bernat Bauçà, en Jaume Portell, en Josep Pintó, l’Enric González, en Víctor Torres, per tots els qui es van posar al nostre servei.

Pels amics, que haurien vingut, l’Eugeni, l’Enric, en Manel, la Laura, en Joan, en Ramon, en Pep, en Jordi, en Pau, la Pilar, en Quico, l’Andreu...

He votat pels meus morts, perquè ells m’han fet, i ara jo sóc ells. Ningú no va votar només per ell. Hem votat pels homes i dones de tota la nostra història. I pels que vindran. I pels valencians i mallorquins i rossellonesos que encara no ho poden fer.

I per ells −i per a ells− i per nosaltres hi tornarem. De debò.

publicat el 14 - 11 - 2014

desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014