allò que som (2)

No volia parlar, en aquests articles, de la conservació o no dels topònims i dels noms dels carrers; només del fet que anem oblidant allò genuí i ben nostre i ho substituïm per allò que decideixen l’oficialitat i la burocràcia.

I en aquesta segona part volia esmentar alguns casos on la força popular ha guanyat les decisions de despatx. La “plaça de l’estudiant” o “del porro” de Vic n’és un bon exemple (en detriment del pobre Dom Miquel de Clariana), com “El Merma”.

També és lògic que si a la plaça on hi havia la presó ara hi ha un ambulatori, la gent li canviï el nom. Però cal reflexionar sobre el fet que perdent el nom es perd la memòria, i perdent la memòria ens perdem una mica a nosaltres mateixos.

I hi ha els casos de noms que la gent es fa seus i canvia, com el carrer de Narcís Verdaguer, que un cop la gent el va haver canviat de Narcís a Jacint, l’oficialitat va haver de cedir; o com el barri de “Campoamor”, de Sabadell, que la gent anomena “Can Poamor”, com “Can Rull” o “Can Feu”.

Té part de raó qui diu que la força popular s’acaba imposant. Però cal estar molt alerta de no deixar-nos eliminar per voler seguir fidelment els dictats dels qui manen (que ja és una inclinació ben trista)

De fet, no estic parlant dels noms dels carrers.

18 - 04 - 2008